05/07/2011

Quim Monzó: El salfumant del cofoisme

1 min

Quan Monzó obre la boca saps que és una víctima més dels monòlegs de Capri. Per això si l'ajuntes amb Pujol es fan les rèpliques millor que Tip i Coll. És un humor tardofranquista que neix de constatar que l'amor se'n va però ella es queda i la vida, com la Renfe, no anirà mai bé. Monzó, com Capri, tira salfumant de sentit comú a la crosta de correcció política que embussa tants cervells.

El pitjor que pot fer un humorista és riure's l'acudit. Per això intenta mantenir una expressió greu, gairebé tràgica, tot i la irresistible comicitat del que ens diu. Però li fa tanta gràcia que per no trair-se emmascara la rialla amb un festival de tics i ganyotes. I aquest parlar sincopat que alguns confonen amb quequeig només pretén amagar la intenció i agafar-nos amb la guàrdia baixa. (I els neuròlegs que diguin missa.)

Com a tants catalans, el sentit del ridícul se'l menja de viu en viu. No vol ser obvi ni pedant, i el seu pitjor malson és que algú el confongui amb Antonio Gala. Això, a més d'impedir-li portar gos, l'obliga a triar obsessivament paraules normals i limitar les literàries a un ús irònic.

Però ser planer sense ser obvi exigeix que res digui exactament el que sembla. Monzó proposa sempre un joc de complicitats en què, si hi entres, tens la inquietant sensació -no del tot infundada- que t'estàs tornant intel·ligent. No convé a tothom i fa de mal compatibilitzar amb la presidència d'una AMPA.

stats