Refugiats, migrants i correcció política
Llegeixo un article sobre el drama dels refugiats i constato que al llarg del text s’hi evita la paraula refugiats. El terme escollit d’entrada és persones refugiades. L’autor, amb tota la bona fe, vol subratllar que són persones i, de passada, potser vol evitar el masculí genèric. Ara bé, aquest últim motiu no s’aguanta gaire. Dubto molt que parlés de persones arquitectes o persones escriptores. La raó de pes és que tractant-se d’un col·lectiu susceptible de ser menystingut li sembla que persones contribueix a desestigmatitzar-lo, l’iguala als lectors i estimula la seva empatia. Però l’efecte d’aquesta estratègia, en termes lingüístics i comunicatius, acaba sent força diferent. D’una banda, la redundància pot resultar irritant i fins i tot una mica ofensiva per a alguns lectors (“¿Realment creu que dubto que els refugiats siguin persones?”). De l’altra, fent explícit un implícit, el fa més qüestionable: si cal recalcar que són persones és que hi ha dubtes sobre que ho siguin. Un resultat del tot contrari al que es pretén.
La cosa no acaba aquí. Més avall l’article ja els anomena persones a seques: “Ens vam comprometre a acollir 20.000 persones de Grècia i Itàlia”. En l’afany de dignificar el col·lectiu l’invisibilitza. I evidencia el substrat irracional, esotèric, infantil, que alimenta els excessos de la correcció política: creure que n’hi ha prou canviant el nom del concepte que no agrada perquè agradi, encara que el nou nom desinformi i desconcerti. El contrari del que demana una actitud adulta: dir les coses pel seu nom i afrontar els reptes que plantegen. Perquè és transformant la societat que canviarem (el sentit de) les paraules, i no al revés; i només dient les coses pel seu nom estem equipats per transformar-la. La inèrcia indeturable de la correcció política pot fer que ens pensem que estem fent la revolució quan l’únic que fem és enrevessar el llenguatge i posar-hi pólvora mullada.
Però el més qüestionable apareix als últims paràgrafs. De sobte, i sense cap avís previ, els refugiats esdevenen migrants. L’autor sap que són dos conceptes diferents però, com que creu que refugiats i migrants haurien de tenir els mateixos drets, en lloc de dir-ho clar i reivindicar-ho -que seria legítim i estaria molt bé-, opta per barrejar-ho. I no està sol. Com ens fa saber l’ACNUR a la seva web: “És cada cada vegada més habitual veure els termes refugiat i migrant intercanviats en els mitjans, però són dos termes diferents i confondre’ls comporta problemes per als dos col·lectius”.
I és que la correcció política fa els seus danys col·laterals. La frontera entre migrant i refugiat és impossible de discernir. Crear-la és duríssim i, en bona part, arbitrari i injust. Però és traçant-la que podrem convèncer una majoria social, i els polítics que la miren de reüll, que, d’entrada, tenim l’obligació d’acollir els refugiats reconeguts internacionalment. Advocar per acollir a tothom, barrejant-ho tot perquè tots són persones, ho posa més fàcil als que no volen acollir ningú.
