ELS DESGRACIATS FETS de Ceuta tornen els sensepapers a la candent actualitat i evidencien, al marge del dramàtic desconcert amb què Europa s’hi enfronta, la divergència dels mitjans a l’hora d’escriure aquesta paraula.

A El Periódico són “els sense papers”; a Vilaweb i TV3, “els sense papers ”; a l’ARA i La Vanguardia, “els sensepapers”. I en castellà tenim “los sin papeles” a El País; “los sin papeles ” a El Mundo, i “los simpapeles” a El Periódico i La Vanguardia.

És una vacil·lació típica dels neologismes. El nou terme prové de lexicalitzar un sintagma preposicional. Passem d’uns immigrants sense papers a, simplement, uns sense papers. I la substantivació sovint acaba en aglutinació: uns sensepapers.

El forabord amb què alguns arriben n’és un bon exemple. Era un motor fora bord, que va passar a forabord: primer per referir-se només al motor i després a la nau que propulsa.

I d’exemples n’hi ha molts, des de l’espai entre celles que, històricament, va esdevenir l’entrecella fins a la moderna contrarellotge o cursa contra el rellotge. I encara que sensepapers no sigui avui al DIEC no seria estrany que hi acabés entrant.

Aglutinar lexicalitzacions és una potencialitat del català que és bo explotar quan, fent-ho, facilitem la lectura. I em sembla una opció més normalitzadora que la cursiva per a termes que no siguin passavolants.

Les llengües veïnes van per aquest camí. La RAE ja beneeix simpapeles, tot i que encara no és al diccionari i que és una forma que grinyola més que la nostra, perquè adapta la grafia a la fonètica. I el francès té des de fa temps sans-papiers.

Per desgràcia, molts sensepapers acaben sent sensesostre (en francès sans-abri i en castellà sintecho). I fixeu-vos que no he escrit sensesostres, perquè aquest mot, igual que sensepapers, l’hauríem de fer invariable respecte al nombre.