19/05/2018

Supremacisme i sobiranisme

2 min

Tan forassenyat em sembla titllar Quim Torra de supremacista o xenòfob com trobar encertades i raonables les frases dels seus tuits i articles que han donat peu a aquests atacs furibunds. I el fet que no siguin raonables-i siguin, en algun cas, inquietants- ens hauria de fer reflexionar sobre els límits d’una legítima afirmació nacional. Deixem clar, d’entrada, que ser i sentir-se català, espanyol o el que sigui -amb tots els graus intermedis, que sovint són majoritaris- no té cap relació amb l’ADN. Hi ha científics que fan mapes genètics i constaten similituds i contrastos entre grups geogràfics. Vincular els seus estudis amb les identitats nacionals és directament estúpid. Com és estúpid i aberrant -sempre-vincular la genètica amb la qualitat humana. És tan estúpid, i perillós, que fins i tot em sembla imprudent i frívol que algú es limiti a fer-se ressò d’aquests estudis quan d’això se’n pot desprendre un implícit d’afirmació nacional. Em sembla imprudent i frívol, doncs -en cap cas supremacista-, l’article publicat el 2008 a l’ Avui (“Proximitats genètiques”) per l’encara només historiador Oriol Junqueras.

El supremacisme és una ideologia que estableix que una determinada classe de persones -que es pot definir per raça, edat, religió, gènere, classe social, nacionalitat o cultura- té tot el dret a dominar, controlar i subjugar els humans que no hi pertanyen. La història d’Espanya és, en bona part, una història de supremacisme: d’imposició a sang i foc de la pròpia identitat nacional, començant per la llengua i la religió, a altres pobles i nacions. I els que més orgullosos se senten d’aquesta història -els mateixos que es neguen a fer-ne cap revisió crítica i celebren el seu passat genocida- titllen ara de supremacistes els líders polítics i els ciutadans que, de manera pacífica i cívica, planten cara a la seva violència. Per a ells, som supremacistes quan no deixem que ens anorreïn com a nació, llengua i cultura.

La força del nostre sobiranisme rau en el seu caràcter obert, inclusiu i radicalment democràtic. Tot el que tanqui, tot el que exclogui, tot el que imposi el debilita. El contrast entre supremacisme i sobiranisme hauria de ser sempre clar i meridià. Perquè qui és supremacista imposant la seva nació, també ho és imposant la seva llengua, el seu gènere, la seva classe social... Si la identitat sobirana és la que construïm i refem cada dia amb tots els que la volen compartir, tota forma d’essencialisme s’hi oposa. Primant l’essència (el que ens ha fet com som) sobre l’existència (el que ens està canviant), l’essencialista veu com una degeneració el mestissatge: l’indefinit i imprevisible enriquiment que sempre comporta la convivència democràtica.

No ens creguem millors que els altres. Hi ha supremacistes que se senten catalans i sobiranistes que se senten espanyols. Per això és tan important no confrontar identitats nacionals i fer l’impossible perquè dels primers n’hi hagi menys i dels segons molts més.

stats