Xantatge

Ve de chantage , que deriva de chanter , perquè en francès fer cantar algú vol dir obtenir-ne coses a través d'amenaces. Però en el cas del xantatge, no és una amenaça qualsevol: s'amenaça a fer públic un secret comprometedor.

N'és un exemple emblemàtic la infidelitat conjugal però és sempre essencial que allò que es desvelarà si la víctima no fa el que se li ordena sigui altament perjudicial per als seus interessos.

Entès d'aquesta manera constitueix un delicte en molts països i se sol considerar la persona que el practica un ésser abjecte i menyspreable. Potser per això una manera de desacreditar davant l'opinió pública a qui demana alguna cosa és acusar-lo de xantatgista.

Però el descrèdit deixa de ser automàtic si en lloc d'agafar el mot en aquest sentit estricte -que és el que trobem al DIEC i a la majoria de diccionaris catalans-, l'agafem en el seu sentit més ampli: pressionar algú amb amenaces, que és un dels que recull la RAE.

Pel DIEC, Mas només seria un xantatgista si pretengués obtenir el pacte fiscal amenaçant de fer públic algun secret inconfessable de Rajoy. Per la RAE, n'hi ha prou que insinuï algun tipus d'amenaça.

Ara bé, amenaça és un concepte subjectiu. Un diàleg que es repeteix sovint en els films del Far West sol anar així: "Això és una amenaça?", pregunta el dolent. "No, només és una advertència", contesta el bo.

L'advertència és a mig camí entre l'amenaça i el consell, entre intimidar i ajudar algú a no equivocar-se fent-li veure què passarà si té un cert comportament. No és amenaça si el que passarà no ho provoca qui adverteix, sinó, per exemple, la voluntat de tot un poble.