28/10/2018

Una actualització del model lingüístic des de l’optimisme oficial

3 min
Una actualització del model lingüístic des de l’optimisme oficial

Lingüista I EscriptorLa primera pregunta que et fas després de llegir El model lingüístic de l’ensenyament a Catalunya - el document que ha fet públic aquesta setmana la conselleria d’Ensenyament-és fins a quin punt podem parlar d’un nou model lingüístic. I em sembla important remarcar-ho perquè bona part de les reaccions que ha suscitat -de l’alarma que ha creat- respon a la idea que, en efecte, es tracta d’un nou model caigut de les altures i no consultat amb la comunitat educativa. Jo hi veig, més aviat, un intent d’actualitzar el model lingüístic vigent sense alterar-ne substancialment l’esperit o la filosofia. D’actualitzar-lo a la llum dels canvis socials i, sobretot, dels canvis pedagògics.

Més llengües vehiculars

Potser el punt més reiterat, i que més altera la pràctica real precedent, és la necessitat d’integrar les llengües als continguts. Partint de la base que la millor manera d’aprendre una llengua és fer-la servir per aprendre altres coses, el document insta a fer vehiculars en un grau o altre totes les llengües objecte d’aprenentatge curricular.

Es pot dir, doncs, que el català cedeix terreny com a llengua vehicular -passa a ser, només, la llengua vehicular de referència-, però això no hauria de comportar cap retrocés si a les escoles on no és la llengua familiar de la gran majoria d’alumnes es practiqués la immersió de manera real i efectiva. I, en tot cas, el nivell d’anglès (francès, etc.) que s’ha acabat assolint al final de secundària quan només s’ha ensenyat com a assignatura ja justifica de sobres aquest canvi d’enfocament.

Potenciació del castellà?

Una part de l’enrenou provocat pel document se centra en la mala comprensió de les següents dues frases: “En molts entorns, el castellà és la llengua majoritària dels alumnes del centre educatiu i té una presència social molt alta. En aquesta situació, el castellà s’ha d’ensenyar com a llengua primera dels alumnes, ja que la portaran de casa i de l’entorn”. Una lectura superficial -facilitada per una redacció millorable- indueix a entendre que com més castellà hi ha a l’entorn més s’ha d’ensenyar. Però més aviat diu el contrari: ensenyar-lo “com a llengua primera” vol dir ensenyar-lo tenint en compte que els alumnes ja saben castellà ( llengua primera només vol dir llengua familiar, llengua materna ). Per tant, en tot cas, insta a ensenyar-lo menys.

I l’altra gran font de polèmica ve a continuació, quan afirma que “en entorns de catalanització plena” -per cert, existeixen?- caldrà reforçar l’aprenentatge del castellà intensificant el seu ús a l’escola com a llengua vehicular. No em sembla un disbarat. En entorns de catalanització forta, no goso dir plena, és on menys perilla el català. Però no ho acabo de veure necessari. La força social i mediàtica del castellà -i la seva fortíssima presència en l’ensenyament superior i el món laboral- diria que ja assegura (si no al final de secundària pocs anys després) que els nois i noies de les comarques menys metropolitanes acabin sent suficientment competents en l’única llengua oficial a tot l’Estat.

Una immersió només teòrica

La gran crítica que jo faria al document -deixant de banda que podria ser molt més clar i concís- és la normalitat amb què parla d’una situació que de normal no en té res. El gran drama del català a l’escola és que no para de retrocedir. I això aquest document simplement ho ignora (li preocupa molt més fer passos cap al multilingüisme). I per què retrocedeix? Doncs perquè allà on la pressió social del castellà és molt forta -la majoria de centres- la immersió és més teòrica que real.

L’autonomia dels centres

Donar més autonomia als centres també vol dir que cada centre serà, en bona part, el resultat del seu context social. I, en la pràctica, això comporta que allà on la immersió hauria de ser més forta, és on serà més tènue. Cal ser docent de català en certes escoles per comprendre que convivència i immersió són sovint objectius incompatibles en la Catalunya del segle XXI. I quan són incompatibles la majoria dels docents prioritzen -aplicant un criteri que mai gosaria criticar- la convivència.

Aquest és l’autèntic drama per al futur del català i -en un context més global- per a la diversitat lingüística. Una diversitat, per cert, que s’acaba de menystenir ensenyant àrab als amazics o urdú als balutxis, o amb l’obsessió -que tard o d’hora serà malson- que tots acabem parlant l’anglès com nadius.

stats