07/09/2019

Soc antic: la ciència m’ha colonitzat

2 min

Llegint alguns articles -que més aviat van a més- tinc la sensació que ser modern em fa antic. Pot semblar una paradoxa però no ho és. En llenguatge col·loquial modern vol dir “del temps present”, però en certs ambients intel·lectuals modern s’oposa a postmodern i és llavors quan pot ser considerat antic. Tinc la sensació de ser antic quan bombardejat per un argot incomprensible em limito a preguntar quina base científica té tot allò i provoco en qui m’escolta un somriure commiseratiu. “Científica? ¿No t’adones de fins a quin punt la ciència és patriarcal i colonial?” No, soc antic i no me n’adono. És a dir, soc perfectament conscient de l’origen blanc, mascle i occidental de la ciència, però això no m’impedeix pensar que el mètode científic -quan s’aplica amb rigor i honestedat en els àmbits que li són propis (química, física, etc.)- suposa un guany net i universal per al conjunt de la humanitat. ¿Són colonials i patriarcals els còctels d’anticossos que combaten amb èxit l’Ebola a la República Democràtica del Congo?

En aquesta sensació de ser antic he trobat aquests dies una aliada: Najat El Hachmi. Vint anys més jove que jo, però gloriosament antiga, la Najat afirma en el seu magnífic i coratjós Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62):“Segons aquest corrent [postmodern] hi ha un feminisme, anomenat blanc occidental, que vindria a ser un instrument de dominació colonial més que una proposta d’emancipació de les dones. [...] Si ets blanca no parlis perquè ets una privilegiada que sotmet la resta de les dones. [...] Vaig quedat tota parada en descobrir per primer cop que la validesa del discurs feminista no era aplicable a qualsevol realitat, a qualsevol lloc, a qualsevol dona. Aquesta manera d’entendre el feminisme ha fet furor”.

L’embat del relativisme contra la universalitat, la reducció de fets biològics a construccions socials i l’equiparació de la ideologia a la ciència és, clarament, un embat contra la raó i l’humanisme: nega la naturalesa humana i ens retorna a l’obscurantisme. I està molt connectat, si s’hi reflexiona una mica, amb aquests activistes -tan postmoderns- que assalten les granges de pobres pagesos per emportar-se’n conills en lloc de fer accions de protesta, per exemple, contra els creuers que enverinen la salut dels barcelonins per fer més bilionaris quatre gàngsters amb seu en paradisos fiscals.

Al poderós ultraric ja li va bé que el botxí sigui l’home blanc cisgènere i les víctimes els conills o els porcs. Quan ens falta tant per fer real la democràcia i la igualtat de drets, quan el canvi climàtic passa a ser emergència, que les segregacions pseudofilosòfiques d’aquells intel·lectuals parisencs que -aïllats en la seva bombolla de mandarins- encara defensaven Mao i Stalin als anys 70 hagin colonitzat i fet estèril tant de progressisme és una tragèdia. I ho és especialment en el cas del feminisme: el moviment amb més potencial per alliberar i dignificar la humanitat. Els antics moderns colonitzats per la ciència i els drets universals tenim el deure de plantar-hi cara.

stats