La banalització del terrorisme
Lingüista i escriptorCada dia acceptem més que l’ús o no ús de la violència és clau per legitimar o condemnar el sobiranisme. I això ens situa en un marc mental injust i advers: la violència que ens combat és comprensible; la nostra seria imperdonable. No estic dient, ni diré mai, que no hàgim de ser radicalment pacifistes. Ho hem de ser per estratègia i per convicció ètica. Dic que és profundament pervers que el més petit brot de violència converteixi a uns en terroristes mentre els altres poden fer un ús sistemàtic de la “violència legítima”.
El constructe ideològic terrorisme ha calat tan profundament en l’opinió pública que donem per perdut el terreny que ha cremat: un terreny imprescindible perquè els febles es defensin dels forts. Si la lluita de Mandela contra l’apartheid hagués sigut -com, en bona part, va ser- violenta, això no faria menys justa, humana i noble la idea que tots els ciutadans d’un país han de ser ciutadans de ple dret. Quan un col·lectiu lluita per uns drets bàsics que un estat li nega violentament, el fet que recorri a la violència no fa menys justos els seus objectius, ni menys injust aquell estat. Fa injustos, en tot cas, els mitjans per assolir-los. Però ¿podem exigir-li pacifisme si no l’exigim a l’estat que el reprimeix?
Que coses tan evidents es diguin tan poc dona una idea del mal que ha fet el terrorisme : un constructe ideològic que, de manera tan implícita com efectiva, projecta únicament el seu estigma sobre la violència política d’un no-estat contra un estat. És el constructe que permet a Al-Assad dir terroristes als que es volen alliberar del seu jou; o a Erdogan dir terroristes -amb l’aval de les grans potències- als kurds que lluiten pels seus drets nacionals, etc. És un constructe que atempta contra la democràcia perquè dona als estats un poder impune i desproporcionat. I el seu nucli dur és la deshumanització de qualsevol col·lectiu o moviment que recorri a la violència en la seva lluita política contra un estat. Els que hi recorren deixen de ser humans i, per tant, deixen de tenir causa, deixen de tenir drets... Poden ser torturats.
Si ara l’Estat ens empeny a la violència, és perquè sap que -un cop deshumanitzats- la seva repressió deixarà de tenir límits i deixarà de rebre crítiques dels líders d’altres estats. Mantinguem-nos, doncs, inamoviblement pacifistes, però intentem no quedar-nos aquí. És evident que els CDR no són kale borroka. Però potser hauríem de fer alguna cosa més que fugir del terrorisme com del dimoni: hauríem d’atrevir-nos a denunciar el pervers constructe que ha acabat generant. I hauríemd’entendre que si aquest constructe no hagués esdevingut ideològicament hegemònic, ara alguns jutges no es fregarien les mans mentre engiponen euroordres on la desitjada violència s’encarna en nosaltres. La banalització del terrorisme també és això: limitar-se a escapar del seu estigma en comptes de plantar cara a l’autoritària ideologia que l’alimenta i que ara ens amenaça més que mai.
