Un blindatge foradat

Divendres Xavier Bosch lamentava que conformar-se amb haver blindat la immersió lingüística és com recular 30 anys. I ho deia donant per bo que la defensa de l’estatus del català genera un gran consens social, però que tornar a aquest consens com a punt de partida –quan se suposa que hem avançat– no deixa de ser una derrota. M’agradaria poder compartir aquest pessimisme de Xavier Bosch, m’agradaria creure que hem aconseguit blindar la immersió lingüística i que la defensa de la llengua aplega avui un gran consens social. I ho voldria creure perquè la nostra escola pública el necessita més que mai per afrontar un drama que li pot acabar fent molt mal com a imprescindible marc de convivència.

El drama es descriu fàcilment. Determinades associacions, mogudes per la ideologia d’espanyolitzar Catalunya, han après que la millor estratègia per avançar posicions és convertir l’escola pública en un camp de batalla. Només cal que convencin uns pocs pares que, legalment, els seus fills tenen tot el dret a rebre més classes en castellà. L’associació ja fa tots els papers i presenta tots els recursos. I el més terrible és que, en efecte, la llei els fa costat. El teòric blindatge és de paper de fumar. Ja fa temps que aquesta batalla legal la vam perdre i ens limitem a tocar fusta perquè els enemics de la llengua no se n’adonin i ho aprofitin.

Quan ho fan –i cada dia ho faran més– la direcció de l’escola es queda sola i desemparada. El departament es limita a dir-li que no hi pot fer res, que la llei és la llei. I és llavors quan la convivència –el punt de partida imprescindible per formar– té tots els números de saltar pels aires entre uns pares que senten que tenen la llei al costat i uns altres que veuen els primers com els responsables que al seu fill li parlin menys català a classe i es pugui veure abocat –sobretot si és de família castellanoparlant– a acabar l’escola sense dominar les dues llengües.

Alguna cosa s’ha fet molt malament. La defensa del català no es pot convertir en una guerra de guerrilles en cada escola. És ridícul i patètic que avui caigui un grup de P4 i d’aquí dos anys dos de 5è. És aberrant que els drets lingüístics depenguin d’haver tingut la sort, o la desgràcia, que el teu fill o filla sigui elefant o tauró. Als cada dia més heroics equips directius de les escoles –i a tot el magnífic personal que les integra– no se’ls pot demanar que afrontin, enmig de tants altres problemes, aquest escenari impossible, un escenari que fa inviable qualsevol projecte educatiu.

Si el gran consens pel català existeix de debò, necessitem que es tradueixi en un marc legal que blindi l’estatus que com a societat li volem donar. Tenint molt clar que només plantant cara –fent-ne una línia vermella– evitarem que l’Estat l’acabi tombant o aigualint. I si el consens no és tan gran, assumim-ho i fem el que sigui possible a partir de la nostra força democràtica. Posar l’escola en primera línia és una gravíssima irresponsabilitat.