I si extrapoléssim una mica?

Un amic meu que té un do especial per donar nous sentits a les paraules m’acostuma a dir, quan em veu tens i neguitós, “Albert, extrapola!” El verb extrapolar és prou boirós i modelable per treure’n suc. Estenent-ne el sentit matemàtic, entenem que extrapolem quan partint de fets provats sobre una realitat concreta els postulem sobre altres realitats. Però en l’ús imperatiu del meu amic, passa a ser una mena d’exhortació: “Surt de la pressió que et crea viure la teva realitat concreta i aprèn a relativitzar-la mirant-la des de fora”. Perquè és aquesta pressió de la realitat concreta la que ens fa viure desalentados con ansias vivas, con mortal cuidado. Al final, la vida és una merda o és meravellosa segons què valorem. I és, en part, cert que, si no valorem gens el que tenim i valorem moltíssim el que volem, i no podem aconseguir, importarà ben poc que, objectivament, formem part del 10% més benestant: serem uns desgraciats. Però també ho és que, tenint com tenim una naturalesa condemnada a créixer, tota forma d’estancament –fins i tot la més benestant– porta a l’absurd vital. I és aquest creixement, i no pas la situació de què partim, el que ens alimenta l’autoestima.

Només els errors ens poden ensenyar a trobar el punt dolç entre el passotisme falsament idíl·lic de la vida retirada i el compromís angoixant de la militant. Expressat amb tòpics de la literatura medieval, les dosis justes d'ubi sunt i de carpe diem que constitueixen el secret de la saviesa. El pobre Capri, sempre assetjat per la depressió, ens recomanava més ubi sunt al genial monòleg L’enterramorts: “Perquè et curi, un cementiri, s’hi ha d’anar en vida”. Sí, els cementiris i la consciència d’una mortalitat cada dia més escamotejada ajuden a extrapolar. I es fan més necessaris que mai quan les baixes passions converteixen el debat polític en una grollera baralla tavernària. No deixem que el compromís ens empresoni en el present, valorem el que tenim i mirem d’extreure autoestima de cada passa que fem, sabent que passarem i que l’únic que importa és deixar-ho millor als que vindran. Adobem el carpe diem amb ubi sunt.

Ara, és evident que no resulta gens fàcil extrapolar quan gent innocent que sentim a prop és a la presó, quan els interessos oligàrquics trepitgen la justícia, quan la desigualtat augmenta o quan, per a tanta gent jove, ha esdevingut una quimera tenir una vida pròpia i una casa seva. Però mirant al món i mirant al passat seguim sent, la majoria de nosaltres, uns privilegiats que ho hem tingut tot prou a favor per poder créixer com a persones i com a societat. No ens ajuda gens a extrapolar fer de qualsevol realitat concreta –sigui la independència d’Espanya o la independència dels pares– un objectiu únic i urgent, perquè és llavors quan ens empresona i quan, si no l’aconseguim, la vida ens sembla una merda. Mai no ha sigut fàcil i ara tampoc ho és gens, però l’objectiu és sempre realitzable quan l’únic que s’espera d’haver-ho intentat amb totes les forces és avançar.