L'AFER AMORÓS D'HOLLANDE ha fet exclamar a més d'un com és que la republicana França és tan incapaç de separar públic de privat. I el més habitual és que els mateixos diaris que fan bandera del dret a la privacitat portin a portada una gran foto de la deprimida Trierweiler.

Deien les meves tietes que cada casa és un món, cada família un misteri i un misteri de dolor. I jo hi afegiria que quan aquest dolor, que ben pocs desconeixen, deixa de ser un misteri, passa a ser un espectacle tan cruel per a qui l'ofereix com embrutidor per a qui se'l mira.

Voler governants que, a més d'honrats i competents, siguin un mirall de virtuts privades és infantil i desemboca en imatges tan carrinclones com veure dones plasticoses i fills d'anunci abraçant-se emocionats al pater familias després d'un enfervorit míting.

Alguns han dit aquests dies que saber amb precisió com Hollande ha tractat la seva companya permet a l'elector fer-se una idea clara del seu perfil moral. No han dit, i no és gens irrellevant, que molts d'aquests electors fa temps que són addictes als reality shows.

I és que fins i tot els mitjans més seriosos no saben prescindir dels pics d'audiència que obtenen cada cop que barregen la informació amb la xafarderia, amb tot el que satisfà la morbosa pulsió d'humiliar els que destaquen.

Algun dia ens hauríem de preguntar si aquest constant pim-pam-pum sobre les misèries dels personatges públics, a més d'entretenir-nos i fer-nos riure, ens fa de debò més crítics en un sentit constructiu i transformador.

Però el més greu de posar el focus sobre la intimitat dels que hem elegit perquè treballin pel bé comú és que trivialitza i empobreix el debat polític i deixa en una perillosíssima zona de tenebra l'únic que realment ens hauria d'importar: la seva gestió.