Un ‘fucking’ drama

En el debat sobre la salut del català hi ha una veritat que no es pot dir: l’evident i simple fet que és impossible que avanci si la llengua amb qui es disputa els usos públics no retrocedeix. Per exemple, aconseguint que la proporció català-castellà s’iguali una mica en el món de la universitat, de la justícia, dels negocis, dels videojocs, d’internet, dels canals de televisió, dels cinemes... Que la proporció passi de ser, posem per cas, d’1 a 9 o de 2 a 8 a ser de 3 a 7 o, fins i tot -si bé això potser ja és supremacisme-, de 4 a 6. Perquè sí, si més cinemes, jutjats o cursos de doctorat parlen en català -com que hi ha els que hi ha- n’hi haurà menys que parlaran en castellà. El castellà, ai las, patirà un retrocés. I aquesta idea -la d’un retrocés del castellà, per petit que sigui- és un daltabaix que no deixa dormir molts teòrics defensors del català. “No -et diuen-, això serà sempre contraproduent i antipàtic. Si de debò el volem empoderar, preocupem-nos, només, de fer-lo guai, enrotllat, obert, tolerant i cool ”.

La icona d’aquests apòstols del bonrotllisme és Rosalía. La cantant de Sant Esteve Sesrovires sap colar el català -en dosis ínfimes- tan ben dissimulat entre llengües imperials que crea l’efecte que és una llengua com les altres. Perquè això és el que cal fer perquè l’acceptin: arrebossar-lo de castellà o anglès. I, quan els entregats fans menys s’ho esperen, catacrac!, els etziba quatre paraules o una cançóen la llengua de Llull, i queden tan desconcertats que ni xiulen (i, si ho fan, un ràpid retorn al que esperen d’ella ho tapa amb ovacions).

No tinc res contra Rosalía, al contrari. Quin encert que es posi aquest accent a la i! I quin coratge que mantingui, tanmateix, el nom sense accent en la intimitat! Però el que no puc entendre és que si aquest és el model per fer avançar el català -que avanci bo i reforçant les llengües universals- hi hagi tanta mala maror i esquinçament de vestidures quan TV3 emet una sèrie bilingüe com Drama.

Si el català l’hem de salvar sent guais i enrotllats, l’única aposta factible és el catanyol bilingüista. Perquè parlar un català massa genuí no deixa de ser una mostra d’etnicisme; i no cedir la llengua, una forma de racisme. Cedim-la, i cedim-la generosament. Passem-nos a la seva abans que tinguin ni tan sols la temptació d’anar a la nostra. Actuant així -és cert- es parlarà molt més en castellà, però... i l’extraordinària imatge de cosmopolitisme que donarem!

El drama no és Drama, el drama és que no havent tingut la força per defensar la llengua amb el grau de fermesa -i antipatia - que calia, hem volgut fer de la debilitat virtut i de la sim patia l’única estratègia. Primer se’ns van acabar els monolingües autèntics i aviat no ens quedaran ni els simpàtics. “No confonguis el país amb Barcelona!”, salta el lector que encara parla sempre i arreu en català. Que no es confongui ell: el país no és Barcelona però el que passa ara a Barcelona -si mantenim la simpatia - serà el futur del país.