Per una història que, per fi, acabi bé
L’obsessió que ha portat el jutge Llarena fins aquí, fins a aquest cul-de-sac davant el món civilitzat, no és la d’un sol home -ja ens agradaria!-, és la del nacionalisme espanyol en versió bàsica: l’excloent i entotsolada, la intolerant i violenta. No parlem, doncs, de cap raresa ideològica: parlem del mateix ampli sector social que fa només uns decennis omplia la Plaza de Oriente per aclamar el dictador i el rei emèrit, de l’ampli electorat a qui no es pot girar l’esquena per mantenir-se a la Moncloa, de l’ampli corrent polític que defensa a mort una nació que, afirmant-se una, nega el dret a ser el que són i a sobreviure culturalment a milions de conciutadans. Convé que ho sapiguem per no repetir errors i jugar bé els trumfos que ens dona el Procés.
Són trumfos que -cal recordar-ho- deriven directament de la doble estratègia davant la repressió: la dels que es van exiliar i la dels que es van lliurar als jutges espanyols. Només amb exiliats, la repressió podria no semblar prou dura per mantenir una massiva mobilització. Només amb presos polítics, l’arbitrarietat venjativa del Suprem no hauria quedat retratada ni estaria condemnada a entrar en flagrant contradicció. Tots desitjaríem que no hi hagués exiliats ni presos polítics, però és evident que el seu sacrifici no té res d’inútil. Res manté més viu i eixampla més la base del sobiranisme. Perquè només cal ser demòcrata per donar suport a la seva causa. Dins la UE, malgrat tot, la repressió no surt gratis, i tot apunta que l’espanyolisme acabarà pagant un preu molt alt per haver-s’hi deixat anar.
L’aposta de l’establishment per Sánchez -el suavitzador de formes- vol trencar aquest front democràtic aïllant els independentistes i donant bones cartes al catalanisme moderat. Però el carreró sense sortida en què s’ha ficat Llarena ho posa molt difícil al líder del PSOE.Si es manté la causa per rebel·lió contra els empresonats, només caldrà un mínim d’europeisme, de decència, per fer pinya amb ells. Si se’ls allibera, l’espanyolisme se sentirà tan humiliat que la suma de PP i Cs pot obtenir en les futures generals una victòria esclatant. Sánchez té pocs anys -potser pocs mesos- per expulsar dimonis que s’arrosseguen des de fa segles: per evitar que, com deia Gil de Biedma, la història d’Espanya torni a ser la més trista perquè acaba malament.
Per tot això jugar bé els trumfos passa per no subestimar gens aquest unhappy end reiterat. I la pitjor jugada quan l’enemic és tan fort i l’abisme que obre tan negre, és desunir-se abans de derrotar-lo. Una escena antològica de Terra i llibertat evidencia com es fractura i afebleix l’antifeixisme quan, encara en plena guerra, el purisme ideològic es confronta al pragmatisme. A l’altre bàndol ningú confrontava res. Primer recuperem la democràcia buscant complicitats amb tots els demòcrates, i després ja debatrem tant com calgui quina mena de democràcia o d’independència volem. El preu que hem pagat altres cops per invertir aquest ordre és del tot inassumible.
