Ser idiota no és una opció

Mentre el planeta se’ns escalfa i a l’Índia ja superen els 50 graus, mentre un egòlatra groller s’acosta al càrrec més poderós del món, mentre neguem violentament a milers de famílies un recer en el nostre benestar, la música del consumisme, com l’orquestra del Titanic, ens manté tan atordits com sempre.

Per què la nostra democràcia té, encara, tan poca qualitat? Per què el menys dolent dels sistemes ha de ser, tanmateix, tan dolent? Dolent en un doble sentit que es retroalimenta: per la poca qualitat dels polítics... i dels electors.Com podem tenir menys polítics corruptes i menys electors idiotes? I que ningú s’enfadi! Parlo d’idiotes en el sentit que tenia aquest terme a l’Atenes de Pèricles. Dels idiotes que s’oposen als polites : dels que es limiten a ocupar-se dels seus afers privats enfront dels ciutadans políticament actius.

Vivim convençuts que no ficar-se en política és tan digne i tan respectable -què dic?, més digne i respectable- que ficar-s’hi. És una creença que alimenten els poderosos. Ja ho deia el general retratat a les pessetes: “Jove, faci com jo, no es fiqui en política”. I no tindrem democràcia amb cara i ulls fins que ficar-s’hi passi a ser un deure tan indefugible com reciclar les deixalles.

En política s’hi pot entrar per fer del món, almenys del petit món que ens envolta, un lloc millor. També s’hi pot entrar per motius molt menys nobles: des de trobar feina fins a forrar-se. I és difícil mantenir-s’hi sense que les segones raons no es barregin, almenys una mica, amb les primeres.

El que pocs negaran és que qui entra en política mogut només per ideals se sol acabar cremant. I ara no tinc al cap l’alta política, sinó la que hauria de ser el seu planter. Penso en la de l’escala de veïns, l’associacionisme de barri, l’ajuntament d’un petit poble o districte. Si ser-hi no alimenta cap baixa passió, si només hi som per esperit de servei, tots els mals rotllos i crítiques que haurem d’afrontar difícilment compensaran l’esforç que hi posarem en detriment de la vida personal.

I sembla que ens costi entendre que si els únics que no es cremen són els que s’hi han ficat per raons inconfessables -els assedegats de riquesa i poder-, l’única manera de tenir uns polítics decents és que els que considerem que som millors que ells deixem de mirar cap a una altra banda i -amb moltes ganes, poques o gens- ens mullem.

No fent-ho no només tindrem Donald Trump, sinó també el perpetu líder sindical o l’eterna presidenta d’una ONG. Sabem que sent-hi ho paralitzen tot i desanimen els que voldrien fer coses. Sabem que fins i tot un petit poder altruista, si es prolonga i s’estanca, s’acaba podrint. I som còmplices de totes dues coses quan, sabent-ho, no fem res.

Inhibint-nos de la política contribuïm a fer-ne, per als pocs que hi són, una mamella que ja no volen ni poden deixar anar. Si hi entrem, segurament no arribarem gaire lluny, però tenim garantida una transformació que si es generalitzés podria salvar el món: deixarem de ser uns electors idiotes.