23/09/2017

Les lamentacions dels pactistes

2 min

A mesura que el Procés arriba al xoc de trens, pugen de to les veus que demanen diàleg des d’una tercera via revestida d’aparent moderació. Avalats pels clàssics -“la virtut és al mig”-, lamenten la intolerància d’uns i altres i asseguren que reben de totes bandes pel seu minoritari seny. Els tenim aquí, entre sucursalistes i cortesans que temen perdre prebendes. A Madrid, en aquest clònic del PP que acaba sent “l’esquerra” quan no gosa desmarcar-se del nacionalisme excloent. I en una UE amb massa fronts oberts. Però ¿poden ser pactistes Catalunya i Espanya en aquest conflicte? I, si no poden, ¿reclamar diàleg no és una còmoda manera de no mullar-se?

Comencem per Catalunya. ¿No ha sigut sempre el seu pactisme motiu d’escarni? Que si “puta i Ramoneta”, que si “peix al cove”... Va ser el pactisme el que es va menjar amb patates un Estatut ribotat. Però des del juny del 2010, quan un tèrbol tribunal esmena la plana a dos Parlaments i dos milions de vots, Catalunya ja només pot ser pactista donant per bona la seva inexistència com a nació: renunciant a decidir què vol ser. Quan els pactistes li demanen que respecti la llei, estan obviant que de facto volen que respecti un marc legal que no li té ni li pensa tenir el més mínim respecte. Quan li reclamen diàleg, passen per alt que l’insten a dialogar amb una Espanya que no hi veu un interlocutor sinó un apèndix; que està tan disposada a pactar-hi com es pacta amb una mà. Parlem clar, senyors pactistes, si els catalans han deixat de banda un pactisme que està en el seu ADN, si “s’han tornat bojos” i “estan abduïts”, és perquè l’únic diàleg que els permet l’Estat passa per acceptar el sotmetiment més humiliant.

I continuem per Espanya. ¿Té marge el PP per dialogar? ¿Es pot obrir a pactar, per exemple, una mena de concert basc? ¿Pot insinuar que a l’Estat hi ha més nacions que l’espanyola? Qualsevol inquilí de la Moncloa que vagi per aquí hi té els dies comptats, però encara més Rajoy. Si es manté presidint el govern-amb un partit podrit de corrupció i una societat més desigual que mai-és perquè el votant majoritari hi veu la marca més fiable per espanyolitzar Espanya, per diluir el que li quedi de plurinacionalitat. No és Rajoy el que impedeix el diàleg, és una fòbia atàvica a la diversitat que cada vegada que Catalunya fa un pas endavant té un pes decisiu als comicis estatals. No hi pot haver pacte ni diàleg perquè els dos projectes que xoquen -per raons històriques molt més poderoses que els seus líders- són incompatibles. Fer de l’estat espanyol una nació és visceralment incompatible amb fer de la nació catalana un estat.

Jo també soc pactista, jo també vull diàleg. El pacte seria, sens dubte, la millor sortida. Però ningú pot pactar amb qui no el deixa ser qui és. L’únic pactisme viable és el que proposa esperar sine die que Espanya canviï prou perquè hi governi algú que ens respecti. Els que el veuen viable ara, o han perdut el nord o no tenen dignitat.

stats