La línia vermella del “típic català”

Lingüista i escriptorAlgun cop he dit que ara mateix no em definiria com a independentista. No pas perquè no vulgui una Catalunya al màxim de sobirana, sinó perquè no crec que la prioritat única i indefugible sigui la independència peti qui peti i, després, ja farem política. Encara, doncs, que en un sentit ampli del concepte sigui independentista, no puc dir que ho soc si no vull que se’m malentengui. No subscric una estratègia que em sembla equivocada perquè pot trencar coses de més valor que les que pot aconseguir. Alguns diran que soc el típic català que vol la independència però no està disposat a pagar-ne el preu. I en bona part és així. En tots els àmbits de la vida, entenc que, per noble i just que sigui un ideal, no tots els preus són assumibles. A diferència de la lluita de Mandela contra l’apartheid, la lluita independentista contra l’Estat parteix d’una notable qualitat de vida, i això fa que el preu d’aquest ideal -tot el que hi tenim a perdre- sigui incomparablement més alt. “És un pensament molt català”, deixa anar un lector amb ironia. Sí senyor, tan català que a l’hora de jugar-nos-la de debò, malgrat les retòriques inflades, ni tan sols es fa el gest simbòlic d’arriar la rojigualda.

Ara bé, el sobiranisme pragmàtic i pusil·lànime -que és el de molts “típics catalans”- de vegades també necessita jugar-se-la. Ho va fer -per dignitat- anant a votar l’1-O. I ho pot tornar a fer davant la situació dels nostres presos polítics i tot el que se’n pot derivar, com la vaga de fam iniciada per Sànchez i Turull. Potser els nostres presos, exiliats i represaliats polítics no van ser mai plenament conscients de com se l’estaven jugant. No van avaluar prou bé fins a quin punt un estat -i encara més un estat com l’espanyol- passa a ser desvergonyidament arbitrari i venjatiu quan jutja accions que posen en perill la seva pròpia supervivència: quan és jutge i part. Sigui com sigui, no cal ser independentista, només demòcrata, per constatar que el preu que estan pagant per liderar els ideals dels que els van votar (hi hagi hagut o no un error de càlcul) és revoltadorament desproporcionat. L’Estat també calcula malament quan traspassa les línies vermelles dels “típics catalans”.

Què cal fer? Cal fer alguna cosa prou pertorbadora, sense abandonar mai la no-violència, perquè a aquesta (in)justícia venjativa li surti desproporcionadament car continuar desvergonyint-se. No estava ni estic disposat a fer-la per proclamar la República. Les raons ja les he dit. Però sí que estic disposat a fer-la -i vull creure que, amb mi, molts “típics catalans”- perquè persones bàsicament decents com Sànchez i Turull, persones iguals o molt probablement millors que jo, tornin a casa seva i tinguin dret a continuar lluitant democràticament pels seus ideals. És una línia vermella -és d’una indignitat insuportable- contemplar passivament com destrossen la vida d’una part dels nostres legítims representants polítics. Si ells s’ho mereixen, també ens ho mereixem nosaltres, i quan tens la vida destrossada surt millor de preu la revolta pacífica que deixar-se trepitjar.