Nosaltres i els monstres
La informació global -omnipresent gràcies a les TIC- ens confronta cada dia amb el mal més extrem. Ens n’administra unes dosis tan altes que, per poder-lo pair, hem après a no implicar-nos-hi emocionalment. Fer dels drames reals un espectacle ofega en morbositat la barreja de por i pietat que alimentaria la catarsi. En lloc de purificar, crea addicció i insensibilitza. Qui exhibeix mal extrem -com l’autor de la massacre de Christchurch- sap que en pocs segons serà famós mundialment. Filmar-ho i viralitzar-ho l’empeny a matar tant o més que la islamofòbia. Qui ho mira i ho difon àvidament l’està motivant de manera retrospectiva.
Som responsables dels nostres sentiments com ho som de les nostres accions. Cap jutge ens condemnarà per no empatitzar interiorment amb el que pateix. Però les pitjors accions sempre van precedides d’una llarga i progressiva degeneració dels sentiments. Si en lloc d’exercitar la compassió, esdevenim passius espectadors de les misèries dels altres, anem alimentant el monstre que portem a dintre. Valdria la pena que analitzéssim el dia a dia en funció dels sentiments que ens genera i que valoréssim si el temps que dediquem a les xarxes socials -subordinant-nos als dictats de les grans corporacions- suma o resta bons sentiments. Sense educar les emocions de ben petits, sense controlar quins sentiments genera aquest oci que embadoca tants infants, permetem que els monstres de demà vagin creixent a poc a poc.
No hi ha fractura moral entre els monstres i nosaltres. I no s’arriba a ser monstre sense abans ser una víctima. L’estrella genial que ara, gràcies a Movistar+, hem descobert que era “un monstre”, també va ser una víctima davant els nostres nassos sense que ens importés gaire. Quan mirem algú com un monstre l’estem convertint en monstre. Quan hi veiem una persona, l’humanitzem, li donem una oportunitat. Un monstre és només una persona que havent perdut del tot la capacitat d’estimar-se, de perdonar-se, viu en un infern de soledat. Res ens permet assegurar que la llibertat humana, si existeix, ens doni un gran marge. La responsabilitat de cadascú en allò que es va convertint és, i diria que serà, un misteri. Rebutjar i perseguir els crims -fer tot i més perquè el cicle víctima-botxí no es perpetuï- no ens hauria d’impedir sentir compassió pels que els perpetren. Com a societat, ens n’hem de defensar, però com a persones, ¿tenim dret a considerar-los monstres? ¿No és el petit monstre que creix dins nostre el que fa que ens apuntem als linxaments morals?
Tenir tolerància zero amb el racisme que comença a aflorar a Catalunya no ens legitima a menysprear “els racistes” des de la superioritat moral. Cap ciutadà, forçat a afrontar certes convivències, és immune al que qui no les ha d’afrontar anomena racisme. Dialogar amb tothom i posar els recursos necessaris perquè l’acollida dels menors sigui, de debò, acollida, és l’únic que permetrà que ni ells ni els que s’hi manifesten en contra acabin sent “monstres”.
