Un pas enrere per agafar embranzida

Diumenge passat mostrava la meva perplexitat davant l’estratègia de l’Estat: d’una banda, convocar eleccions (aparentment lliures); de l’altra, mobilitzar l’electorat independentista amb una delirant ofensiva judicial. Set dies després l’ofensiva judicial s’està reconduint, via Suprem, cap a procediments més homologables. Si això es consolida -si la caverna no ho avorta- no es pot descartar que els consellers (i fins i tot els Jordis) surtin de la presó abans del 21-D. Aquest escenari, tan desitjable, faria perdre sentit a l’exili belga, afebliria les complicitats internacionals amb la causa catalana, refredaria l’independentisme i posaria en perill la seva majoria. És el moviment més intel·ligent que pot fer l’unionisme. Com el contrarestem?

D’entrada, amb autocrítica. Hi ha un bon sector de l’independentisme que, de tanta pressa que tenia, de tant “passar pantalles”, va acabar instal·lant-se en una realitat virtual. És el que no arribava al 50% i s’autoanomenava “el poble”. El que assegurava que ho teníem a tocar i Europa ens faria costat. El que no sabia entendre que en un combat tan desigual, després del cop audaç, cal emboscar-se, perquè en camp obert et massacren. El que repartia carnets de traïdor. El que va convertir l’1-O -èpic i valuosíssim però sense garanties-en un mandat democràtic. El que encara avui reivindica que la república existeix. Tenia molta pressa i s’haurà d’armar de paciència: es veia gairebé un estat i haurà de reprendre la lluita sense ser ni autonomia.

Però també amb orgull i autoestima. Darrere el Procés hi ha una societat civil que ja voldrien tenir molts països. Pot pecar d’ingènua però és molt més civilitzada que els que la volen reprimir. Si aprèn dels errors i sap capitalitzar els encerts, serà imparable. Ara ja sabem el que dona de si fer una DUI enmig de lluites intestines i amb una incerta majoria. És un camí explorat i esgotat, i seria un error perseverar-hi sembrant caos i fractura social. Com diu un dels polítics més entranyables que tenim, Joan Josep Nuet, “de vegades cal frenar i fer un pas enrere per agafar embranzida”.

Fer un pas enrere és entendre que, si la majoria independentista perilla, la sobiranista -la dels que creuen que Catalunya és una nació: un subjecte polític- està més activada que mai amb aquest 155 que fiscalitza la llengua i les escoles. No sé si de cara al 21-D es podran fer llistes úniques, però tinc molt clar que s’hi han de visualitzar clarament dos blocs: el dels partits que consideren que el futur dels catalans l’han de decidir els catalans i el dels que creuen que l’han de decidir tots els espanyols. I els partits del primer bloc s’han de comprometre a treballar units perquè es pugui fer, com més aviat millor, un referèndum pactat i vinculant.

Fer un pas enrere és obligar l’Estat a trepitjar encara més la democràcia. Fins que Europa digui prou.