04/07/2015

¿Els polítics no són civils?

3 min

La proposta de fer una llista civil única de cara al 27-S -que permeti a CDC, ERC i la CUP sumar vots i aparcar desconfiances- ha suscitat tota mena de reaccions. Diria que el sobiranisme de base hi ha vist, majoritàriament, una porta oberta a l’esperança després de setmanes de progressiu desànim. No és pas la manera com l’han acollida lúcids analistes, que la interpreten més aviat com l’últim estirabot d’uns líders polítics que no assumeixen la responsabilitat que els pertoca-que es fan fonedissos- en el moment més crucial.

No seria, però, el primer cop en la història que el que comença com un estirabot acaba sent la millor estratègia per sortir d’un atzucac. La idea, llançada potser frívolament, està provocant unes ones expansives, un rearmament de la il·lusió, que pot acabar convencent els més escèptics. Deia dijous Pilar Rahola en un tuit, amb la seva habitual rapidesa de reflexos, que aquesta llista civil és el que més pànic fa ara a Espanya, i encara que només sigui per això ja mereix que ens la plantegem seriosament.

Ahir el CEO ens va alertar que el no a l’estat propi va a l’alça. Part de la pujada es deu a una inflamació reactiva de l’espanyolisme més tronat -del que, ja granadet, jura bandera al quarter del Bruc-, però la part més important, la que pot fer forat, s’alimenta d’una altra il·lusió: la que genera l’esquerra gestada el 15-M apostant per un procés constituent que faci d’Espanya, per fi, una bona mare per a tots els seus fills. La fe en Podem és la millor excusa per no trencar res. I res pot contribuir tant a diluir-la com aprofitar el previsible fiasco de Syriza (el seu germà bessó) per empoderar al màxim el procés sobiranista. De quina manera? De dues. D’una banda, amb una llista única sense la qual el món no ens comprarà -per més pedagogia que en fem- el 27-S com unes eleccions plebiscitàries. I, de l’altra, retirant els polítics de la primera línia.

He repetit aquí sovint que el sobiranisme només pot assolir una majoria social cavalcant l’onada d’una radical regeneració democràtica. ¿És compatible aquesta regeneració amb el fet que el seu líder sigui l’hereu polític de Pujol? Tot el que ajudi a presentar el procés com una ruptura amb la vella manera de fer política, sumarà; tot el que l’ancori als petits caciquismes que generen sempre les llargues hegemonies, restarà. Els sí-sí votaran encara que Mas no sigui a la llista; en canvi, la gran majoria dels sí-no, els no i els jo passo difícilment votaran si Mas hi és. I si Mas no hi és, i volem una llista única, tampoc hi poden ser Fernàndez o Junqueras.

Alguns han dit que què era això de la llista civil. “¿Que potser els polítics són militars?”, s’han exclamat. Queda molt bé dir-ho però ignoren el clam més unànime que ha sortit de la crisi: “No ens representeu!” Agradi o no, molta gent ha deixat de veure els polítics professionals -els que per àmplia majoria no van dubtar a empobrir els més pobres per salvar els bancs- com a civils, com un d’ells. És injust? En part segur que ho és, però és el que hi ha. I el que hem de fer el 27-S és guanyar.

stats