Publicitat
Publicitat

La por, la dignitat i el pensament màgic

La GEC defineix el pensament màgic com aquell que es creu dotat de força per canviar la realitat. Sol haver-n’hi a l’inici de grans confrontacions. Però la set d’èpica i glòria, i la fe en una victòria expeditiva, no sempre estalvia conflictes llargs, bruts i humiliants. Pensa màgicament qui confon les seves percepcions amb la realitat objectiva, com ho fa l’infant que, per amagar-se, tanca els ulls. I també qui proclama que com més just és el que defensa més inevitable serà el seu triomf, com si una força superior vetllés per la justícia poètica.

Trobo pensament màgic en alguns dels comentaris dels lectors sobiranistes: “Un cop passat l’1-O ja no podran inhabilitar ningú, ja que la llei serà la catalana, no l’espanyola, i no es podran ficar en un país estranger”. I em pregunto fins a quin punt els que opinem en públic tenim l’obligació de desmarcar-nos d’aquest candor abans no s’estavelli contra la indiferència pètria del món real. Caldria abocar-hi sa escepticisme, em dic, però és tan fàcil passar del sa escepticisme a la pobresa d’esperit! Com podem ser lúcids sense ser derrotistes? Com podem ser nobles sense autoenganyar-nos? Com podem estar segurs que el seny no és por disfressada de prudència?

Segurament només podem si entenem que encara que somiar no faci reals els somnis, ni tancar els ulls faci desaparèixer els que ens assetgen, ni tenir raó ens doni una força invencible, hi ha moments en la vida d’un país o una persona en què l’única sortida digna passa per fer costat als que ho tenen més difícil. Hi ha moltes raons per creure que l’1-O no serà un punt d’inflexió decisiu. No sembla que tingui al darrere la majoria social necessària. I encara que l’unionisme no pugui fer entrar tancs per la Diagonal, té prou cobertura legal i judicial per posar una pressió insuportable sobre persones clau.

El pensament màgic fa una gran flama, però sol ser foc d’encenalls. La dignitat és molt més discreta, però manté la brasa i es torna a encendre quan bufa un vent favorable. L’unionisme no apagarà el foc sobiranista perquè no li està deixant cap sortida digna. L’aspiració d’aquest país a manar-se a ell mateix clava les arrels en la història i és tan irrenunciable com la voluntat de seguir sent. Si la pretensió unionista és que es deixi de sentir nació, ha fet més d’un segle tard.

Molts dels que no estem dotats per al pensament màgic i ens costa atrapar els somnis de tan clavats com tenim els peus a terra, farem l’impossible per votar l’1-O encara que només hi veiem el precari graó d’un llarg ascens. L’endemà, s’hagi celebrat o no el referèndum, “la llei” seguirà sent espanyola i caurà implacable sobre els que l’hagin desafiada. Però els unionistes que apaguin aquella flamarada no podran apagar la seva brasa. No hi ha enemic més difícil per als que ens voldrien súbdits que els escèptics autocrítics que no perden la dignitat. Es fan tan poques il·lusions que és impossible desmoralitzar-los.

Riure, malgrat tot