La presència dels que seran
A poc més d’un mes de la cimera de París, que debatrà i decidirà qüestions fonamentals per al futur de la humanitat sobre el planeta, i mentre Europa continua negant l’acolliment a milers de refugiats que hi arriben, sembla oportú que ens preguntem fins a quin punt ser Homo sapiens ens dota genèticament d’una solidaritat d’espècie. ¿Ens preocupa i ens compromet el patiment i la mort d’altres éssers humans? ¿Ens impel·leix a actuar (o ens deixa freds) la terrible constatació que estem deixant a les futures generacions una Terra invivible?
El filòsof nord-americà Samuel Scheffler ha abordat aquest apassionant tema preguntant a milers de persones com canviaria la seva vida saber que 30 dies després de morir (en un futur incert) un asteroide xocarà contra la Terra i la humanitat desapareixerà. I per si a algú li costa massa imaginar-ho, planteja la mateixa pregunta en un segon escenari (tret de la novel·la The children of men, de P.D. James): el d’una humanitat que, per algun motiu, esdevé infèrtil de manera universal i incurable, sense que això afecti la qualitat de vida dels vius.
La resposta d’una àmplia majoria és que la perspectiva ineluctable d’un futur sense humanitat afecta crucialment el nostre desig de viure. Tendim a pensar que l’altruisme és l’excepció i que la norma, en aquesta societat consumista, és viure centrat en un mateix: en el jo, l’ara i aquí. Però aquest petit experiment prova, de manera sorprenent, que ens preocupa molt el que els passi als altres -a altres que ni tan sols han nascut- després que morim; tant, que saber que hi seran i que, d’alguna manera, la nostra vida es prolongarài revertirà en ells és del tot essencial perquè sentim que viure té sentit. Sembla, doncs, que l’extinció de la raça humana -tinguem fills o no- ens afecta més que la nostra pròpia mortalitat.
No ens hauria de sorprendre tant. Són normalment les persones més entregades a treballar pel que potser només s’aconseguirà quan ja no hi siguin -per exemple, els investigadors- les més felices; i les totalment centrades en el propi benestar, les més desgraciades. Si és cert que viu més bé qui viu d’acord amb el que és, el fet que això sigui així diu molt de quina és la nostra naturalesa.
En la novel·la de P.D. James, saber que la humanitat es va acabant destrueix fins i tots els plaers més simples i passatgers: escoltar música, llegir una novel·la, fer l’amor. ¿Són plaers només en la mesura que siguin pausa, premi i aliment d’un esforç que ens transcendeix? En una vida viscuda humanament, què és l’excepció: viure per a un mateix o viure per als altres?
Hem de salvar el planeta pel futur del nostres fills i néts, però l’hem de salvar, també, pel nostre present. Viure bolcats en la vida que serà quan nosaltres ja no hi siguem és, probablement, la manera més intel·ligent de viure. No és que nosaltres, en el nostre esforç per salvar el planeta, fem sacrificis pels que encara no han nascut. És que, per poder viure ara una vida plenament humana, necessitem creure que ells, algun dia, també ho podran fer.
