Una primavera que devalua
El llibre d’Andreu Navarra Devaluación continua contrasta amb la “primavera pedagògica” que d’altres anuncien. Però el que acaba sent real, i avaluable, és el nivell en competències bàsiques, com ara la lectura, dels que surten de l’ensenyament obligatori. I és aquí on no ens hauríem de fer trampes. La dura i crua realitat és que és molt baix i que res no fa pensar que pujarà. La “primavera pedagògica”, tan plena de flors i violes, no només podria acabar en un hivern del descontentament sinó que, convençuda dels seus superpoders, pot animar l’escola a entomar una creixent complexitat sense uns recursos creixents.
Complexitat vol dir moltes coses: famílies que, per mil raons, no aconsegueixen que els seus fills se sentin estimats; pares que no eduquen, per falta de temps, ganes o capacitat;un món digital que crea addiccions, aïlla i dispersa... Però vol dir, al final, que l’escola ha d’assumir feines i responsabilitats que van més enllà de les normals i que demanen poder disposar de més recursos que els normals. Desentendre-se’n no només perjudica els afectats, té un resultat indefectible: que en cada classe hi hagi un grup d’alumnes que no segueix o té un nul interès en el que s’ensenya, que és una llosa perquè allà s’hi aprengui.
Una part gens menyspreable d’aquesta complexitat és la tendència creixent en un món globalitzat a la incorporació a mig curs o a mitja primària d’infants de famílies immigrants que no parlen llengües romàniques. I allà els tenim: intentant pujar a un tren que, per molt que afluixi la marxa, encara va massa de pressa si un reforç no els ajuda a accelerar. No entenen, per començar, per què alguns mestres s’entesten a ensenyar-los una llengua que no és la que necessiten per fer-se entendre al pati i al carrer.
La “primavera pedagògica” -la feina per projectes, la conversió de la classe en espais i dels docents en una mena de monitors, la dissolució dels continguts en competències...-segur que ajuda a portar-ho menys malament. Però també ajuda a dissimular que sense uns recursos i uns reforços humans que costen uns diners, i que el departament no està posant, els únics alumnes que van assolint el nivell que els permet entendre allò que llegeixen -aprendre a aprendre- i, a partir d’aquí, abordar amb èxit l’ensenyament superior, són els de famílies que tenen el temps, la tranquil·litat i la cultura per fer de casa seva un ambient propici a la curiositat i l’aprenentatge. En algunes escoles, una minoria.
De vegades tens la impressió que en un model econòmic que va començar diluint les comunitats i ara ja està diluint les famílies, l’escola pública està tan desbordada fent de comunitat i de família -intentant educar- que no li queda temps i energia, espais de silenci i disciplina, per fer d’escola -per ensenyar-. I alguna cosa haurem de fer perquè mai sigui cert el que diu un veí meu: “Si vols que se socialitzin, porta’ls a la pública, si vols que aprenguin coses, t’hauràs de rascar la butxaca”.
