I si el que agonitza és el periodisme?

En una setmana que convida a preguntar-se si el que anomenem periodisme forma o deforma i quin límits caldria posar-hi, voldria reflexionar sobre tres binomis que considero claus per orientar-se en aquest camp minat: informació/actualitat, paper/digital, resposta/reacció. De fet, tots tres binomis reflecteixen una única oposició, i és en el trajecte del seu primer membre al segon –un trajecte que molts mitjans estan fent– que el periodisme corre el perill de desvirtuar-se.

Informació/actualitat. Algú em dirà que són termes gairebé sinònims. La notícia d’ahir ja no és notícia. ¿Però és informació l’ara mateix? La informació és un conjunt organitzat de dades processades que constitueixen un missatge. En subratllo els participis: organitzat i processades. I els subratllo perquè demanem un temps que l’ara mateix es menja. Potser per això qui es desviu per saber un minut abans el que tots sabrem millor al cap del dia, sol estar mal informat. Rumors, desmentiments i fake news creen un garbuix que fa difícil treure’n l’aigua clara. Però és pitjor que això: tot el temps que els que informen dediquen a escriure i reescriure, de pressa i malament, el que podrien escriure un sol cop amb el cap clar i la ploma àgil, és temps que es roba al periodisme. ¿Formen o deformen les 10 versions inconnexes del que només deixant-ho reposar pot informar? El monstre de l’actualitat –tan indestriable del consumisme– està devorant el periodisme.

Paper/digital. “De debò defenses el paper, que agonitza?” No, defenso una manera de ser lector o audiència que el paper afavoreix i l’actual digital no. El bon lector té la disciplina d’escoltar algú que intenta fer-li entendre alguna cosa. Llegir bé és atenció concentrada; consumir és dispersió impulsiva. El paper ens ajuda a concentrar-nos; l’univers digital, tal com està dissenyat –l’han dissenyat les grans corporacions–, ens aboca a la dispersió. Un mitjà digital no parla al seu lector, parla a un consumidor passavolant que el fa servir com un clínex. El que llegim digitalment competeix lletra a lletra per la fidelitat de l’audiència i és, per tant, l’audiència qui conforma (i deforma) què s’explica i com s’explica. La televisió ja ens ha mostrat com és de corrosiu el dictat del share. El periodisme digital –no havent-ne après la lliçó– també s’hi està sotmetent.

Reacció/resposta. La reacció és immediata i irracional. La resposta passa per la maduració mental: la nostra part més humana. “Fes-te de Twitter i ja no hauràs de buscar les notícies: et vindran a trobar”. Ni me n’he fet ni me’n faré. En el regne de la reacció –del clic–, la informació és inviable. El periodisme és l’art de fer-se preguntes per inspirar respostes. Si inspira reaccions, no és periodisme.

¿Agonitza el paper o el periodisme? Ens venen com a inèrcia ineluctable un despotisme que es disfressa de revolució tecnològica. El bon periodista té l’obligació de preguntar-se: a qui li interessa que estiguem desinformats?