Queda lluny Ítaca d’Icària?

Si els mites d’Ítaca i Icària són els destins ideals del que Joan Tardà anomena independentisme i autodeterminisme, resulta inevitable preguntar-se fins a quint punt permeten compartir full de ruta. Sobretot després del desastrós desenllaç -amarg per a molts- que s’ha produït a Barcelona. Potser, i per més que certs sectors d’ERC i els comuns ho neguin, Ítaca queda massa lluny d’Icària, o potser alguns polítics han perdut el nord. Hi ha molta distància -però encara la veig assumible- entre arribar a la independència unilateralment (via desobediència pacífica i mediació internacional) i arribar-hi de manera pactada (via referèndum legal), ¿però és només aquesta la distància que separa els itaquians dels icarians? És crucial preguntar-s’ho perquè quan parlem d’una gran majoria de catalans, d’un 80%, hi estem incloent tota aquesta nebulosa social.

L’actitud visceral de molts itaquians, la del carrer, ha sigut: “Primer la independència i després ja veurem què”. La il·lusió, el motor, ha sigut “marxar d’Espanya”: perdre-la de vista. La d’alguns icarians -si Ítaca i Icària han de sumar el 80%- no és només una marrada estratègica, no és només el rebuig al pensament màgic, també afecta el destí final. Bona part dels icarians no volen tant marxar d’Espanya com quedar-se en un Estat diferent, refundat. En teoria tots parlen de referèndum i autodeterminació, però si de debò s’entrés en la lletra petita es veuria que una part substancial dels segons veuen l’hipotètic referèndum com el calçador perquè el règim del 78 esdevingui seriosament, irreductiblement, plurinacional i, de retruc, republicà i més democràtic.

El 80% de catalans podem arribar a compartir que Catalunya és una nació i que val més república que monarquia. I que de ser nació n’emana el dret inalienable a un elevat autogovern, n’emana (el) dret a decidir. Però una part gens menyspreable d’ icarians no estan disposats a assumir els costos emocionals i convivencials d’abandonar Espanya a la seva sort. El Procés -que és en bona part un moviment de reacció a la recentralització reaccionària de matriu aznarista- ha hagut d’assumir un escenari de confrontació en què la victòria dels uns és la derrota dels altres, en què el somni fet realitat del uns és el pitjor malson dels altres. Jo no veig, per més que l’independentisme ho prediqui, que en aquest ambicionat 80% hi pugui haver només catalans “dels uns”. A aquest percentatge només s’hi podrà arribar renunciant a somnis que d’altres no poden evitar veure com a malsons.

Tan legítim és posar rumb a Ítaca com a Icària, però si es vol arribar a algun lloc, i en el mateix vaixell, caldrà en algun moment acordar un únic destí en què itaquians i icarians es puguin sentir còmodes. Podem viure en la il·lusió que serà Ítaca o Icària, que els uns sabran convèncer els altres que han d’anar on volen anar ells, però el més probable és que no sigui cap dels dos. No cal que sigui el paradís somiat, només cal que sigui un lloc millor que aquest mar d’incerteses per on naveguem ara.