29/12/2018

De la resistència a la resiliència

2 min

Editar textos et permet prendre consciència de fins a quin punt escrivim -tots- sense acabar de conèixer les paraules que fem servir i, per tant, sense tenir clar què entendrà qui les llegeixi. Aquest punt de frivolitat té un apartat destacat en un conjunt de mots i expressions que es posen de moda i vesteixen de modernitat, d’estar à la page, qui els utilitza: posem en valor, implementem, empoderem, som proactius i per complir el full de ruta estem disposats a trepitjar línies vermelles... L’altre dia un excel·lent redactor parlava de “la gran resistència (i resiliència) del sobiranisme”. No me’n vaig poder estar: “Quin matís aporta resiliència que no expressi resistència?” Va fer cara d’entremaliat: “No en tinc ni idea, però queda bé, no?” Era, només, una veritat a mitges.

Fer-te teva una paraula és molt més que haver-la llegit o sentit un cop o moltes vegades. És més, fins i tot, que haver-la buscat al diccionari. És un procés d’interiorització que només s’acaba quan la integres en el teixit viu de totes les paraules que coneixes. I la màgia d’haver-ho fet és que això et permet dir, i pensar, el que no passava de boirosa intuïció. Però en alguns casos, com resiliència, vehiculen un sentit tan complex i subtil que la interiorització difícilment es completa. Sol passar amb els termes que tiren a científics.

La resistència només comporta aguantar, amb patiment, esperant que allò s’acabi o fent el que calgui perquè s’acabi. La resiliència va més enllà. D’entrada, encaixa allò que trasbalsa, però, després, conscient que aquella font de neguit no pot -o no li surt a compte- fer-la desaparèixer, aprèn a conviure-hi i en neutralitza els efectes negatius amb processos mentals i canvis d’actitud. És, doncs, una adaptació positiva a una situació adversa. Tan positiva que s’arriba a dir que la persona resilient en surt reforçada.

Per tirar endavant, necessitem ser resilients a la mort d’algú o a una catàstrofe natural. Entre altres coses, perquè no hi podem fer res. ¿Ho hem de ser a la pobresa, als maltractaments? Fins a quin punt, en casos així, la resiliència ens porta a no revoltar-nos, a ser dòcils? En el seu últim article, l’admirat Ferran Sáez assegurava que no hi ha cap canvi semàntic innocent. I no sembla que sigui una excepció el pas de la resistència (amb totes les seves connotacions èpiques) a la resiliència (tan progre i enrotllada). És un pas que, utilitzat perversament, permet treure el focus del botxí per posar-lo en la víctima. Simplificat i portat a l’extrem, el concepte resiliència indueix a pensar -com tantes teràpies alternatives- que estar bé, al capdavall, només depèn de tu.

A tocar del 2019 poden ser reflexions útils per plantejar-se fins a quin punt al sobiranisme li convé passar de la resistència a la resiliència, fins a quin punt el que sembla un elogi no és una presa de pèl. ¿És realisme o resiliència el que fa que tants sobiranistes estiguin passant de voler la independència a conformar-se amb més autogovern?

stats