Sota el setge del racisme protestant
La decisió de tres jutges alemanys de descartar el delicte de rebel·lió i alliberar sota fiança Puigdemont suposa la primera bona notícia en mesos per a un sobiranisme que començava a dubtar que Europa existís. Avala l’exili com a estratègia per implicar en el Procés els estats de la UE; sumeix en un rabiós desconcert l’espanyolisme; i pot propiciar un efecte dòmino que acabi fent insostenible la presó preventiva dels altres líders independentistes. Però té, sobretot, terribles conseqüències per al PP. Rajoy ja no es podrà amagar més darrere de Llarena: ja no podrà disfressar de justícia la repressió. Si opta per la justícia, Cs -atiat per la FAES d’Aznar- el farà fora de la Moncloa cavalcant l’onada de patrioterisme humiliat. I si opta per la repressió, perdrà tot el crèdit internacional i quedarà aïllat.
De totes les barbaritats que s’han dit aquests dies en mitjans espanyolistes, brillen amb llum pròpia -una llum sinistra- les paraules de Jiménez Losantos acusant la justícia alemanya de “racisme protestant contra els països catòlics”. El garantisme jurídic alemany -la indiscutible i imprescindible separació de poders- beu de diverses fonts. Una és la profunda reflexió que va comportar la derrota del nazisme. (Reflexió que mai s’ha fet en una Espanya de franquisme invicte.) Però potser la més rellevant es remunta al trencament teològic que va comportar la Reforma a Europa.
A principis del XVI la reforma protestant no arrela a Espanya per la implacable persecució a què és sotmesa per la Inquisició. Si es compara Reforma i Inquisició no cal dir quina suposa un avenç en racionalitat, sentit de la responsabilitat i lluita contra la corrupció vaticana. Però la Inquisició no neix per combatre el protestantisme sinó la diversitat cultural i religiosa heretada d’Al-Àndalus. És la fòbia a la diversitat la que dona forma a un tribunal impune i arbitrari, capaç d’inventar delictes que mai han existit, i que exigeix desdir-se de creences i idees.
El “racisme protestant” que detecta l’inquisidor Losantos no és altra cosa que indignada perplexitat davant una euroordre que no es pot agafar ni amb pinces: una euroordre de Sant Ofici. Perquè d’aquesta font beu la justícia del Suprem quan el que es qüestiona és la unitat i uniformitat d’Espanya. I si els delictes es poden inventar, imagineu-vos què es pot fer amb els màsters. No m’estranyaria gens que Cristina Cifuentes també se sentís assetjada pel racisme protestant: per aquesta punyetera mania de treure’s els títols estudiant.
Els heretges sobiranistes necessitem més que mai aquest racisme, aquesta intolerància luterana davant la corrupció i la mentida. No ens podem permetre el luxe d’estar, també, sota el seu setge. I, en aquest sentit, seríem ben poc protestants si l’eufòria de l’alliberament de Puigdemont ens fes recaure -sense ser una clara majoria- en l’unilateralisme. De Schleswig-Holstein ens arriba una altra oportunitat. Aprofitem-la.
