Una simplificació que es replega en la norma fabriana

Si la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) va ser redactada amb la intenció d’obrir finestres -un esperit que Joan Solà es dolia que no anés “més enllà”-, tot fa témer que l’exercici de reduir-la i simplificar-la en la Gràmatica essencial (GEIEC) contribuirà a ajustar-les. Calia que fos així? No, però si ja va costar que la Secció Filològica -amb una mitjana d’edat molt alta- donés suport a una obertura que es podia difuminar dins de gairebé 1.500 pàgines, amb un text reduït a la meitat esdevé quasi impossible. Potser per això la GEIEC aprofita la simplificació per replegar-se en la norma fabriana. Un replegament que caldrà concretar amb exemples, però que té un clar punt de partida. La presentació de l’obra ja deixa clar que “per facilitar la comprensió del text [...] s’ha procurat fer més visibles els aspectes relacionats amb l’ús formal mitjançant la presentació de la norma des dels registres formals”.

Marques normatives

Mentre que la GIEC afirmava que establia norma a mesura que descrivia -que prescrivia descrivint-, perquè “norma i descripció no es poden deslligar l’una de l’altra”, la GEIEC parteix de la idea que només quan descriu usos formals està prescrivint. I defineix de manera bastant desconcertant les tres “marques normatives” que farà servir: “no acceptable”, “s’evita” i “(és) preferible”.

Marca com a “no acceptable” una opció “que s’exclou perquè es considera no adequada en els registres formals, sovint perquè és fruit d’influències foranes”. Marca com a “s’evita” una opció “que no s’usa en els registres formals i, doncs, en queda exclosa, d’acord amb la tradició normativa”. I marca com a “(és) preferible” una opció que “es considera més adequada en els registres formals entre dues o més de possibles”.

D’entrada veiem que tot se centra en els registres formals, però el que crea més confusió és la curiosa distinció entre “no acceptable” i “s’evita”. En la primera part de les dues definicions costa molt apreciar-hi cap contrast. Semblen, més aviat, un joc de paraules que ajuda ben poc a simplificar. Però, més enllà d’això, ¿podem qualificar de “no acceptable” una forma perquè no és adequada als registres formals? ¿Mereixen aquesta etiqueta un munt de formes no formals pròpies dels parlars espontanis? ¿Ajudem els nostres creadors de ficció a recorre-hi -per fer versemblants els seus diàlegs- si la gramàtica les etiqueta com a “no acceptables”? I si no les etiqueta així, ¿està ben redactada la definició de “no acceptable”?

Canvis de norma subrepticis

I el pitjor d’aquestes simplificacions és que poden comportar canvis de norma substancials. I que quedi clar: la Secció Filològica té tot el dret a canviar la norma, però llavors ho ha de dir. Havent alertat jo mateix que en un redactat previ de la GEIEC la frase “Insisteix en parlar dels temes de sempre” era expulsada dels registres formals contra el criteri de la GIEC, s’ha modificat el text -cosa que valoro i agraeixo-. Ara hi diu: “En els registres formals, és preferible fer el canvi de les preposicions en i amb a a o de ”. I recordem que “preferible” vol dir que l’opció no preferible també és de registre formal. Però potser perquè la GEIEC té un substrat conservador no s’ha advertit que, com a resultat del canvi, ara hi ha una clara contradicció, ja que el segon paràgraf del mateix apartat (23.5.2) continua afirmant que per introduir aquests infinitius, a més de de, “també s’usen a i, més esporàdicament, les preposicions en i amb, aquestes darreres només en els registres informals”. En què quedem? I és que el problema és més de fons.

  • Etiquetes