¿Un sol poble amb dues banderes?

Una de les imatges més nefastes que ens toca pair d’un temps ençà és la tensa convivència de rojigualdas i estelades als balcons. Veïns que es veuen cada dia ara saben que tot el que intuïen que els separava és una realitat militant i indefugible. El Ramon del 4t 1a ja no és només l’avi que passeja les netes: és un independentista. La Rosaura de l’entresol ja no és només de l’Espanyol: és una espanyolista. Reduir les diferències a banderes estronca els afectes, corroeix la tolerància, podreix els silencis i enverina les relacions. Mentre les banderes siguin als balcons no serà cert, si és que mai ho ha sigut, que som un sol poble.

I potser, sentint que ens irrita tant que una rojigualda envaeixi el camp visual de la nostra intimitat, ha arribat l’hora de preguntar-nos si aquell dia que vam penjar l’estelada en un rampell de dignitat, érem prou conscients del pas que fèiem. Si ara em deixessin triar, no us enganyaré, preferiria no veure cap bandera en cap balcó. Preferiria que tot el que sé que pot ferir el meu veí del que jo sento, i tot el que ell sap que no em pot dir sense que em senti agredit, es quedés a la rebotiga i poguéssim assajar alguna forma de cordialitat.

Necessitem una desescalada de banderes, d’emocions primàries, per tornar a la complexitat racional i debatible del que ens separa i ens uneix. Si lluitem per un model de societat més igualitari, civilitzat i democràtic, val més que no posem l’accent en una identitat que s’afirma contra una altra. No serem mai un sol poble, ni arribarem a una majoria decisiva, si no fem entendre que això no va de Catalunya contra Espanya, va de ser feminista i republicà contra ser patriarcal i monàrquic, va de construir la democràcia des de baix contra la que ens dicta l’Íbex-35, va de sobirania i dret a decidir contra la resignació de deixar-se manar pels de sempre. Ni tot Catalunya va d’això ni tot Espanya hi està en contra, i és només sumant tots els que hi estan a favor, vinguin d’on vinguin, que avançarem consistentment cap als nostres objectius.

L’independentisme que va voler creure que podia fer la DUI ara vol creure que se’n sortirà superant el 50% de vots el 21-D. Però ni la DUI ho podia canviar tot ni ara ho canviaria tot un 51%. L’àmplia, sòlida i reiterada majoria que necessitem no es pot construir enarborant estelades contra rojigualdas, només l’obtindrem enarborant un dret a decidir sense el qual és impossible transformar la societat. Sobiranistes i independentistes estan condemnats a remar junts si no volen ser arrossegats per la deriva autoritària que s’ha desvergonyit amb el 155 i empresonant líders polítics. Contra això, i mentre això no sigui derrotat, han de fer un front comú. No es tracta, per tant, d’engreixar l’independentisme atacant els comuns sinó de sumar els comuns a la dura feina de passar el rasclet pel potencial unionisme. Només cultivant els terrenys menys poblats de banderes viscerals ens acostarem a l’ideal de ser un sol poble.