La superioritat moral de l’establishment
Els intel·lectuals pro establish-ment denuncien sovint la “superioritat moral de l’esquerra”. La vénen a definir com un maniqueisme que, resumint-ho molt, oposa el cinisme de la dreta a la bona fe de l’esquerra. L’implícit de la seva crítica és que es pot ser de dretes -i defensar l’establishment- amb la mateixa bona fe i altruisme que es pot ser d’esquerres. Donar això per bo en un món en què l’1% ja té tant com el 99% i els presidents de l’Íbex guanyen 158 cops més que els seus empleats, demana tenir més bona fe de la que jo tinc. Però sí que els accepto una cosa: que maniqueisme i superioritat moral són dos termes que van molt lligats. I, en aquest sentit, diria que ells, que han avalat i avalen discursos bel·licistes impregnats del terme mal (Imperi del Mal, Eix del Mal), estan ben lluny d’aquella saviesa popular que reconeix humilment que “a tot arreu hi ha de tot”.
És el mateix corrent de pensament que et ve a dir: “No flirtegis amb la humanització de Hitler, l’Estat Islàmic o fins i tot Putin”. I t’ho diu perquè hi veu l’inici d’un camí perillosíssim. Comences intentant posar-te en la seva pell, intentant comprendre per què fan el que fan, i et despertes qualsevol dia tenint la sensació que en el que fan, tu, privilegiat ciutadà del Primer Món, també hi tens alguna responsabilitat. Ben lluny d’això, la seva proposta intel·lectual, encara que no l’explicitin, és que, en lloc d’intentar entendre Hitler -no pas a ell, un pobre home com tants, sinó el fet que tingués un país al darrere- buscant-hi un lligam amb el Tractat de Versalles, el connectis directament amb les calderes d’en Pere Botero.
No és la manera com veu les coses Loretta Napoleoni. Ella no veu en l’Estat Islàmic només fanàtic horror terrorista -únicament atribuïble a la maldat intrínseca d’unaètnia, cultura o religió-. Hi veu una organització que està construint la utopia política dels musulmans salafistes. I és llavors quan et pots preguntar si milers de joves musulmans a Europa, a Catalunya, tenen avui algun somni a perseguir entre nosaltres més estimulant que el de Daesh.
Tampoc les veu així John Mear-sheimer, que s’ha cansat d’explicar per què el culpable de l’actual crisi ucraïnesa no és només un malèfic Putin sinó, sobretot, la UE, els EUA i el seu intent d’integrar Ucraïna a Europa expandint l’OTAN cap a l’Est i trencant tots els equilibris de la Guerra Freda. I si sou dels convençuts que aquesta expansió d’Occident fins a tocar el voraviu de Moscou i exacerbar el seu sentiment d’humiliació és l’avanç de la llibertat i la democràcia, només us puc dir: ¿no us encega la superioritat moral?
I que ningú em malinterpreti: Hitler era un racista sanguinari, Putin és un megalòman repugnant i l’EI un paradigma de barbàrie. Però condemnar-los enèrgicament no ens ha de servir de coartada per no haver d’explicar per què han rebut el suport de milions de persones. Sobretot si en aquest perquè tambéhi ha responsabilitats nostres. Els que diuen que fer això els humanitza perillosament -o s’acullen al suat tòpic de l’antiamericanisme- ens aboquen a tenir una visió infantil de la història que no permet entendre res i ens condemna a repetir-la.
