El valor i la qualitat del vot

Quan dibuixem un mapa electoral és inevitable constatar certes correlacions entre els trets socioculturals dels votants i el seu vot. És un tema delicat. Establir categories de vot -dels informats i dels ignorants; dels cosmopolites i dels provincians; dels arrelats i dels nouvinguts...- s’assembla massa a dir que uns són millors que d’altres. “Tots els vots valen igual”, repetim com un mantra. I sí, en democràcia, tots valen igual: no avaluem el votant. Que valguin igual és -políticament- el mal menor, però la qualitat d’una democràcia depèn en gran mesura de la qualitat dels vots. Tots valen igual, i ha de ser així, però no tots tenen la mateixa qualitat.

“ ¿I tú qué vas a votar? ”, em diu l’Elías, el loquaç dominicà que fa exercicis al meu costat a rehabilitació. Li dic que no dic el vot, però ell no es desanima. “ Yo a Ciudadanos ”. I quan m’ho diu se li il·lumina la cara, com si parlés del cotxe que es vol comprar. S’atura un moment. “ Bueno, yo votaría Ciudadanos, pero aún no tengo papeles. Los votará mi mujer, y mis amigos. Arrimadas va muy fuerte... y está buena ”. De vots com el de la dona de l’Elías se n’emetran un munt aquest dijous. Són vots que han de valdre igual, però són també vots que fan mal a la democràcia. I no pas perquè vagin a Cs, sinó pel nul criteri que els orienta.

Per donar qualitat al vot del 21-D caldria que algú, parlant la llengua dels que escolten, anés al barri de l’Elías i expliqués de la manera més planera possible quins polítics són més o menys favorables a qüestions d’una importància decisiva per als que hi viuen. Per exemple, a facilitar papers per reunificar famílies d’immigrants. ¿S’hi ha anat? ¿S’hi ha parlat la mateixa llengua? Una resposta piadosa seria “No gaire”. I ho entenc. Què pot fer un escadusser míting contra centenars d’hores empassant-se Antena 3 o Telecinco?

De tots els binomis que determinen la qualitat del vot, el més decisiu és el que oposa el vot ciutadà al vot suburbial: el vot dels que conviuen en un teixit social arrelat al territori i s’integren en la societat civil al vot dels que se socialitzen a Facebook o Instagram i s’alimenten del fast food informatiu, trufat de teleporqueria i fake news, de les grans corporacions. En molts casos, aquest binomi té un paral·lel urbanístic: els barris i pobles amb comerç de proximitat i un intensa vida associativa i les urbanitzacions o banlieues en què el carrer és un espai desert o hostil. (I quan dic això també penso en certes zones de Pedralbes.) Com menys drets ciutadans tinguin o exerceixin els votants, més es degrada una democràcia. I el gran drama del 21-D és que els que mai voten i aquest cop ho faran, votaran majoritàriament els partits que impedeixen que els tinguin.

De vegades ens pensem que per ampliar la base sobiranista cal una croada identitària. I no, el que cal és estendre al màxim la plena ciutadania -la irrenunciable dimensió política- a tots els votants. El gran enemic dels partits de l’Íbex-35 és la qualitat del vot.