Una veritat tan inoportuna com necessària
Lingüista i escriptorEl manifest del Grup Koiné denuncia amb un rellevant suport il·lustrat el que alguns ja dèiem el 2003 des de posicions llavors més excèntriques i que van ser desqualificades per intel·lectuals orgànics del pujolisme. Dit breument, afirma, contra la versió institucional, que això que s’ha anomenat normalització lingüística és, de fet, un procés en què el català es va minoritzant -retrocedeix en l’ús i es catanyolitza- i el castellà va esdevenint la llengua del país.
I és molt important distingir aquesta denúncia -de base tècnica, sociolingüística-, de les mesures polítiques -de base ideològica- que després propugna per revertir el procés i fer-lo de debò normalitzador. Si barregem els dos plans, tindrem un debat de sords. Primer cal tenir clar si, contra un optimisme social i oficial molt estès, és cert que el català s’està minoritzant i no pas normalitzant. I, després -en cas que això s’admeti-, si normalitzar-lo és raonable i, per tant, propugnable; sabent que mantenint l’statu quo s’avança més cap a la residualització d’un gaèlic que cap a la relativa, i també problemàtica, normalitat d’un danès o un holandès.
En la denúncia hi coincideixo del tot. Ho he dit molts cops: en aquest model social i econòmic una llengua petita només es pot minoritzar si la llengua comuna de la comunitat que la parla és una altra i és molt més forta. En diem bilingüisme de fer conviure en l’àmbit públic la llengua de tots amb la llengua d’uns quants ; i és comunicativament inevitable que la llengua de tots -en el nostre cas, el castellà- passi a ser la comuna i, aprofitant l’avantatge que això li dóna en un territori de demografia anèmica i periòdiques onades immigratòries, acabi esdevenint la llengua del país.
Pel que fa a les mesures per revertir el procés, temo molt -contra l’optimisme oficial- que a finals dels 60 es va arribar a un punt a partir del qual tot fa baixada per nativitzar el castellà i pujada per normalitzar el català: el de la pràctica desaparició dels catalans amb molts problemes per comunicar-se en castellà. Convé dir-ho perquè convé deixar clar (tot i que el manifest hi passi de puntetes) que revertir el procés demana -per molt que a molts els sembli aberrant i fins i tot bàrbar- que en certa mesura reapareguin: que hi hagi catalans semianalfabets en castellà com hi ha danesos o holandesos que ho són en anglès; que abandonem aquest letal bilingüisme social per créixer en poliglotisme individual i cosmopolitisme cultural. Dit cruament: el català només serà la llengua comuna quan qui parli en castellà corri el perill que no l’entenguin i no pas -la diferència és crucial- que no el vulguin entendre.
¿Una política lingüística com aquesta pot tenir un suport electoral majoritari? ¿Només cal pedagogia perquè l’arribi a tenir? No ho tinc gens clar, i el que és evident és que la política lingüística d’aquest país, si no vol deixar de ser civilitzat, només pot ser fruit d’un elevat consens social.
Torno al que he dit abans. Es pot estar d’acord amb l’anàlisi sociolingüística del manifest (costa molt no estar-hi des del rigor científic) i, tanmateix, no tenir clar que una autèntica normalització sigui viable i desitjable, considerant el seu cost en termes de convivència i cohesió social.
Hauria de ser un consens informat i no pas un d’il·lús i indocumentat el que decidís si el cost és o no excessiu. Ara es jutja el bilingüisme des de la falsa creença que el català s’hi normalitza i hem d’aconseguir que es jutgi sabent que s’hi minoritza. Dir-ho és molt inoportú en plena recerca de majories sobiranistes, però amagant-ho impedim que la ciutadania decideixi sobre el futur de la llengua de manera adulta i responsable.
