Aquest article no parla del ministre Wert

Sap per què mai, mai de la vida, no s'ha de demanar el segon vi més barat de la carta d'un restaurant? Sala i Martín ens acaba de regalar una magnífica explicació.

La idea és la següent. Quan som en un restaurant ens fa vergonya demanar el vi més barat, no fos cas que ens prenguessin per garrepes. Així que, instintivament, tenim tendència a demanar el segon vi més barat. Quin és el problema? Que l'amo del restaurant coneix els hàbits dels clients, de manera que actua en conseqüència: el segon vi més barat acostuma a ser el de qualitat més baixa, al qual han inflat el preu fins a situar-lo en segona posició començant per sota. O sigui, que vostè intenta estalviar i alhora quedar bé, i el que aconsegueix és una triple catàstrofe: es beu el vi més dolent del celler, a sobre el paga a un preu exorbitant, i per rematar-ho queda fatal amb l'amo del restaurant, que el pren justament per allò que vostè volia evitar semblar: un garrepa.

Jo, que d'economia no en tinc ni idea, sempre procuro seguir les orientacions d'en Sala i Martín. I puc ratificar un vell aforisme: que la veritat ofèn. Perquè fa aproximadament deu anys que cada dissabte dino al mateix restaurant i, en tot aquest temps, uns quatre-cents vuitanta àpats, sempre he demanat el segon vi més barat de la carta. En altres paraules: que fa deu anys que llenço els diners i que l'amo del restaurant, tan cortès ell quan m'acomiadava, en el fons em prenia per un garrepa mesquí i ridícul.

Bé doncs, gràcies a les explicacions d'en Sala i Martín, dissabte passat vaig entrar al restaurant armat amb més saviesa i lucidesa. Vaig demanar la carta de vins, i aquest cop el que pensava era: "Ja! No me la fotreu". Ara bé, mentre llegia vaig topar amb un imprevist: que en la seva explicació Sala i Martín desaconsellava el segon vi més barat, però no indicava quina havia de ser l'alternativa més econòmica. La lògica em deia que demanés el tercer vi més barat. Però ¿i si l'amo del restaurant havia fet el mateix raonament d'en Sala i Martín i, anticipant-se, havia col·locat el pitjor vi el tercer, i no el segon? Ja ho sé, sona una mica neuròtic, però és que vostès no coneixen l'amo d'aquell restaurant. Una persona mel·líflua, amb uns bigotets negres i prims, com els franquistes, i un somriure de hàmster. Jo crec que es renta les dents nou vegades al dia, si no és impossible tenir una dentadura tan blanca. Sempre s'apropava a taula fregant-se les mans, com si pregués, i m'oferia un vermut amb "patatones" i "olivetes". No sé si s'hi han fixat, però els amos de restaurant llefiscosos sempre fan servir diminutius absurds: unes "patatones", unes "olivetes"... Un "vinet". Alerta: un vinet! D'un home així, i que a més em constava que, com jo, admira Sala i Martín, no en vaig tenir cap dubte: segur que havia desplaçat el pitjor vi a la tercera posició.

Descartat, doncs, el tercer vi més dolent vaig ponderar escollir el quart. Però el quart, el cinquè i el sisè eren Rioja. Per desgràcia, la meva primera borratxera, monstruosa, va ser amb vi dolent de la Rioja, que també n'hi ha. L'endemà tenia una ressaca abominable, creia que em moria, vaig jurar i perjurar que mai més prendria un Rioja i he mantingut la meva postura amb fermesa incommovible. L'experiència biogràfica interfereix en la presa de decisions econòmiques.

El setè vi més dolent vaig haver-lo de descartar per motius familiars. Era un vi excel·lent. Lamentablement tinc família llunyana que treballa en un celler que li fa la competència directa. No mencionaré ni uns ni altres, però s'entendrà que les relacions socials també influeixen en les nostres decisions econòmiques. I per fi quedava el vuitè vi més dolent, amb un greu inconvenient: que també era el primer de la llista i el més car. Així que vaig dirigir-me a l'amo, tot dient-li que què s'havia cregut, que si es pensava que després de deu anys prenent-me el pèl, ara, a sobre, seria tan estúpid de pagar un vi de cent euros, i vaig engegar-lo a fregir ravanets, a ell, al seu bigotet i a les seves patatones.

Al principi els deia que no parlaria del ministre Wert: era mentida. En premsa no ens hem de refiar mai de res ni ningú. Oi que no s'han cregut les filtracions d' El Mundo ? Doncs si El Mundo és tota una institució, i no ens en refiem, per què haurien de confiar en un articulista tan obtús que no sap ni aplicar una lliçó financera bàsica?

Mirin, Wert potser és un catalanofòbic, o potser vol aixecar una cortina de fum, però jo crec que qui millor el va descriure va ser Isop: "La mosca va seure damunt l'eix de la roda del carro i, ufanosa ella, va exclamar: "Si en moc de polseguera!"