Lloança dels malvats

Quin millor moment per parlar del mal que les festes de Nadal? Si necessiten una lliçó definitiva sobre el bé i el mal els recomano el llibre de Ron Rosenbaum Explicar a Hitler .

Hi ha certa unanimitat a considerar Hitler com el pitjor criminal de la història. Tanmateix, mig segle després el debat sobre la seva figura continua. ¿Era un simple demagog de cerveseria, amb ambicions però sense conviccions? ¿O una excepció al contínuum de la història, més demoníac que humà? El llibre de Rosenbaum detalla les diferents versions, però l'autor queda trastocat quan un dels màxims especialistes, Trevor-Roper, li assegura que Hitler va actuar "convençut de la seva pròpia rectitud".

Rosenbaum proposa una definició preclara sobre els malvats: no ho és aquell que comet actes malvats per obtenir diners, poder, plaer o qualsevol mena de lucre mental. No. Un ésser només és malvat si fa el mal per fer el mal, i sabent que és un malvat. Per això l'afirmació de Trevor-Roper altera Rosenbaum, perquè si Hitler va assassinar sis milions de jueus a sang freda, però ho va fer convençut que actuava moralment, Hitler tindria un atenuant. Rosenbaum explica un cas de la jurisprudència americana, el dels germans Mendes, que van assassinar els seus pares. Els Mendes creien, tot i que erròniament, que els seus pares planejaven matar-los a ells, de manera que el tribunal va acabar sentenciant que el seu acte, per bé que criminal, podia assimilar-se a una forma imperfecta de legítima defensa. Hitler estava convençut que els jueus volien exterminar la raça ària, així que en certa manera podria al·legar-se que la seva també va ser una "forma imperfecta de legítima defensa". Mentrestant, a l'altre platet de la balança queda la pregunta: si Hitler no era un malvat, qui ho pot ser?

Per això Explicar a Hitler és un llibre apassionant, perquè ens aboca a una investigació històrico-filosòfica on la tasca d'incriminar el genocida resulta més difícil del que crèiem. Quan es rastreja la psique profunda de Hitler, per exemple, descobrim que, simplement, no en sabem res. Hi ha preguntes òbvies que continuen sense resposta. La més elemental: d'on provenia el seu odi als jueus? Només sabem que el jove Adolf era fill de Klara Hitler, una dona amb uns ulls delirantment bonics que el va sobreprotegir. (Atenció, pares de l'ARA sempre proclius a patir fillitis!) Quan Hitler tenia divuit anys ella va emmalaltir de càncer. I aquí un detall que ens fa creure que el món és una novel·la, on els humans no passen de ser personatges d'una narrativa còsmica: i és que el doctor que va atendre Klara Hitler era jueu... i tiet de Franz Kafka! Amb tot, no hi ha evidències que la mort de Klara formés la cosmogonia del jove Adolf: va tractar bé el metge, i anys després fins i tot va protegir-lo de la persecució nazi. També és possible que la seva ment fanàtica considerés que el que era bo -l'atenció a la mare- provenia del metge, i el que era perniciós -la mort de la mare- provenia del jueu que hi havia dins del metge. Tot són conjectures.

El fet és que Rosenbaum localitza la primera prova contra Hitler a les seves converses privades. Hitler sabia que eren monòlegs taquigrafiats per a la posteritat, i allà, en un foli molt concret, troba el primer requisit per declarar algú malvat: que el malvat oculti els seus actes. En cert moment, reunit amb Himmler i Dietrich, els dos subalterns del genocida, Hitler té la indecència de dir: "Aquests rumors que estem exterminant els jueus fan riure". Hitler amaga el seu crim perquè sap que és criminal.

Queda un segon apartat: la gratuïtat del crim. Per què Hitler fa el mal pel mal? Resposta de Rosenbaum, desoladora: perquè era un artista. Hi ha una categoria humana molt específica, conclou: els artistes del mal. L'artista prioritza l'art de la mateixa manera que un artista del mal construeix artísticament la maldat. I Hitler en va ser el màxim exponent: va crear una maldat imprevisible, irrepetible, immortal. Els tres grans adjectius que tot artista desitjaria que s'apliquessin a la seva obra.

Neguem a Hitler qualsevol victòria pòstuma: fem de la seva existència un far d'esperança. Perquè el que constata una vida així, justament, és que hi ha molt pocs malvats autèntics, poquíssims. Alegrem-nos-en. I lloem-los: perquè ens han mostrat quins camins no són, i perquè gràcies a ells podem arribar a una conclusió feliç: que si el gènere humà ha estat capaç de crear un Hitler, i un Auschwitz, hauríem de concloure, per lògica, que també som capaços de crear algú que sigui tot el contrari d'un Hitler, i un lloc que sigui la inversió d'Auschwitz. Bon 2013.