Volem un món segur

Les invasions de països van demostrar que els Serveis d’Intel·ligència mai no s’havien llegit cap llibre d’història, perquè si no sabrien que quan s’envaeix un país sempre hi ha autòctons que agafen les armes

Quan els terroristes es van apoderar dels avions, i van cometre aquells horribles atemptats, el Govern es va consagrar a la tasca que no es repetís mai més. I així, duts pels bons sentiments, els ciutadans van deixar espelmes i flors, moltes flors i moltes espelmes, als llocs dels atemptats, i mentrestant el Govern va fer lleis que prohibien totes les manifestacions menys les que deixaven flors i espelmes als llocs dels atemptats.

També es van envair un parell de països, al·legant que eren un cau de terroristes i que amagaven armes terroristes. Les invasions van demostrar dues coses. U: que els Serveis d’Intel·ligència eren idiotes, perquè als països envaïts no hi havia armes terrorífiques, només cabres, les puces de les cabres, pedres, sorra, deserts de sorra i pedres, i pous de petroli que, això sí, van ser usurpats amb una elegància jurídica extraordinària. I dos: que els Serveis d’Intel·ligència mai no s’havien llegit cap llibre d’història, perquè si no sabrien que quan s’envaeix un país sempre hi ha autòctons que agafen les armes. Això es va resoldre al·legant que els resistents no eren patriotes, eren terroristes, i que en conseqüència estava molt bé matar-los als seus països abans que vinguessin als nostres. I perquè no es morís cap bon soldat a la guerra, es van bombardejar els camps dels terroristes amb uns drons intel·ligentíssims que podien encertar l’anus d’un terrorista amb precisió sodomita. Per desgràcia, alguns drons van demostrar que no eren tan intel·ligents, que eren tan idiotes com els Serveis d’Intel·ligència: de vegades l’espifiaven, i en lloc de llançar bombes sobre camps d’entrenament de malfactors ho feien sobre hospitals o parvularis farcits de nens. Quan això passava el Govern demanava disculpes i continuava bombardejant deserts, cabres, les puces de les cabres, els hospitals i els parvularis. (Els pous de petroli no, mai, els drons podien ser idiotes però no tant.) Al capdavall, un ciutadà mort per un terrorista era una víctima; i en canvi, un nen mort per un dron, una llàstima.

Uns anys després el Govern, amb opulenta satisfacció, va fer pública una dada irrefutable: que en tot aquell temps cap terrorista havia aconseguit apoderar-se de cap avió per fer malifetes, i que allò era un obvi èxit en matèria de seguretat. Però l’endemà mateix uns terroristes, com que ja no podien accedir als avions dels aeroports, es van immolar al taulell d’un aeroport, i van causar molt dolor i molta destrucció. El Govern, indignat, va dir que allò no podia ser, que els ciutadans tenen dret a la seguretat, i que en conseqüència les mesures de seguretat havien de ser més segures. Els mesos següents es van derogar tants drets i llibertats que per citar-los tots caldria una novel·la, i això només és un conte. El Govern va nomenar Màrius Carol ministre de la Llibertat d’Expressió. Es van prohibir les manifestacions, totes, ara sí, fins i tot les manifestacions que deixaven flors i espelmetes als forats dels atemptats; es va exigir a qualsevol ciutadà que volgués fer cua davant d’un taulell d’aeroport que, prèviament, certifiqués que no era musulmà, ni ell ni les cinc generacions anteriors de la seva família. I, finalment, aquells que feien cua davant del taulell dels aeroports eren obligats a cruspir-se un sandvitx de bacon amb cansalada, acompanyat d’una cervesa gens free d’alcohol, mentre una càmera gravava les boques, una per una.

Es van prohibir les manifestacions, totes, fins i tot les que deixaven flors i espelmetes als forats dels atemptats

Partits i sindicats van acatar les noves mesures, per responsabilitat política i per garantir la seguretat dels ciutadans. Només va elevar-se una veu crítica: el Gremi de Floristes, que des que ja no es venien flors per deixar-les als llocs dels atemptats patia dràstiques pèrdues econòmiques. Van convocar una manifestació multitudinària encapçalada per una pancarta que deia: “Tots som floretes”. L’èxit va ser descomunal. Fins a set milions de manifestants (sis-cents vint-i-dos segons la Delegació del Govern) van concentrar-se per cridar “Sí a la Vida, sí a les Flors”. El Gremi de la Cera va afegir-s’hi, i va organitzar la seva pròpia concentració amb el lema: “Val més encendre una espelma que maleir la foscor”. I a sota: “ Velas y cirios de la casa Hermanos Puigdevall, la más antigua de Barcelona. Descuentos al por mayor. Aproveche ofertas ”.

El Govern es va posar nerviós. Alguns tertulians fins i tot començaven a preguntar-se si bombardejar parvularis, encara que fos per error, no era un acte de terrorisme, perquè de ben segur que si et cauen al damunt bombes aèries de mil quilos has de passar por, almenys una mica, i encara més si ets un nen. Però aleshores va intervenir el ministeri de la Llibertat d’Expressió, que mentre asseverava que els manifestants tenien tot el dret a manifestar-se va filtrar a la premsa uns documents segons els quals el president del Gremi de Floristes era un pederasta repugnant, i que els germans Puigdevall, que presidien el Gremi de la Cera, tenien comptes bancaris en nou paradisos fiscals. El moviment va perdre força i el Govern va respirar més tranquil. Els documents filtrats, per descomptat, eren falsos.

Un temps després el Govern, amb sana satisfacció, va anunciar l’èxit de les noves polítiques en matèria de seguretat, com ho demostrava que els terroristes no havien pogut atemptar ni als avions ni als taulells dels aeroports. Lamentablement, l’endemà mateix tres fanàtics van immolar-se. Com que ja no podien entrar als avions, ni passar del primer taulell dels aeroports, van fer-se explotar al seu cotxe quan eren davant de l’últim semàfor abans d’arribar a l’aeroport.

El Govern va redoblar els seus esforços. Va encetar una campanya que duia per títol “Jo no tinc res a amagar”. La idea bàsica era que els bons ciutadans no tenien res a amagar i que, en conseqüència, no tenien res a témer si, a mitja nit, la policia entrava a casa seva i els regirava el calaix dels calçotets. D’aquesta manera, assegurava el Govern, es podria garantir la seguretat dels avions, dels taulells dels aeroports, de tots els semàfors que hi havia just abans d’arribar als aeroports, i també la seguretat dels semàfors que hi havia abans d’arribar a l’últim semàfor que hi havia abans d’arribar als aeroports. O sigui, la seguretat total i mundial. I per tal d’assolir aquest benemèrit objectiu, el Govern va demanar a la població un últim esforç d’autosubmissió.

Les mesures permetien sotmetre Empar Moliner a arrest domiciliari. Ella va continuar cremant calces i calçotets per Periscope

La premsa lliure, partits i sindicats, per responsabilitat política, van acatar les noves mesures, i els gremis de floristeria i de la cera també. (Aquests per por a la premsa lliure.) Però l’Empar Moliner no va acatar res. Va cremar unes calces i uns calçotets en públic, en protesta per la campanya “Jo no tinc res a amagar”. L’escàndol va ser molt gros. El paquet de mesures legals que acompanyava la campanya permetia sotmetre la Moliner a arrest domiciliari. Ella va continuar cremant calces i calçotets per Periscope fins que li van tallar l’accés a internet. I ja no va protestar ningú més.

Durant una bona temporada no va haver-hi atemptats de cap mena, a cap lloc del món. (Els bombardejos a parvularis del desert continuaven, només faltaria, però el Govern havia decidit que no, que les massacres de nens no computaven com a actes terroristes, sinó com a PLMJD, o sigui, Petits Lapsus de qui Manega el Joystick dels Drons.) I és que, certament, amb els aeroports, els taulells dels aeroports i els semàfors de tot el món sota control, els terroristes ja no podien ni sortir al carrer. El problema és que per causar una deflagració hecatòmbica no et cal ni sortir de casa. La cèl·lula terrorista es va immolar al pis on vivien, un segon primera, ells i uns cinc mil artefactes de cap nuclear que amagaven darrere del frigorífic. Per desgràcia, jo i la meva sogra vivíem al mateix immoble, al primer segona. I vostè vivia al primer primera, i ell, i ella, i tothom vivia en aquell edifici. I quan tot va volar pels aires, quan els nostres cossos, i els dels terroristes, es desintegraven en trossets diminuts, barrejant-se entre núvols de fum i ciment gasós, vam descobrir que uns i altres estàvem d’acord en moltes més coses del que mai hauríem cregut.

Estàvem d’acord que ens sentíem com si un pet de Déu ens estigués expulsant d’aquest món. Estàvem d’acord que ara, per fi, estaríem perfectament segurs, i per a tota l’eternitat, perquè és impossible que una explosió et mati dues vegades. I estàvem d’acord, ves per on, que tot plegat potser no valia la pena.