13/04/2012

En el camí i en la batalla (4)

3 min

En una sèrie dedicada als pitjors comandants militars de la història no hi podia faltar un capítol que s'ocupés de l'afable però calamitós Redvers Henry Buller (1839-1908). Buller representa el prototipus de general victorià, un patrici d'alta societat, coratjós i alhora flegmàtic. Buller s'adornava amb uns llargs bigotis quixotescos que el farien famós. Ningú dubtava del seu valor personal. Va començar la seva carrera a l'Àfrica colonial anglesa, i les guerres contra els zulus i els aixantis el van convertir en una celebritat. (Una mica com el general Silvestre, a qui vam dedicar el primer capítol d'aquesta sèrie, recorden?) Tot anava bé fins que va acomplir-se aquell fenomen tan habitual, a dins i fora dels exèrcits: Buller va anar ascendint fins a arribar al grau jeràrquic en què la seva incompetència podria excel·lir de la manera més desastrosa. I aleshores el van enviar a Sud-àfrica.

La guerra és un dels fenòmens socials més dinàmics que ha creat el gènere humà. I paradoxalment, contradictòriament, la majoria de les societats humanes han posat al capdavant de la gestió bèl·lica el que potser és el grup social més conservador de tots: la casta militar. Això du a una conseqüència tan previsible com inevitable: que cada guerra és diferent, i en canvi els militars tenen la fatal tendència a dirigir cada nova guerra de la mateixa manera que l'anterior.

El 1899 va esclatar la guerra dels bòers i l'exèrcit colonial anglès va continuar comportant-se com si al davant només hi tingués un grapat de zulus o aixantis amb armes neolítiques. Els bòers eren colons d'ascendència holandesa, proveïts d'armament modern i organitzats en brigades de cavalleria lleugera que destarotaven l'enemic. Sembla mentida que els britànics triguessin tant a adaptar-se a les condicions d'aquella guerra de guerrilles. Només un detall: els soldats anglesos encara anaven a la batalla amb la tradicional casaca vermella, que era la delícia de qualsevol franctirador. I a sobre tenien un problema afegit: una oficialitat calamitosa amb Buller al capdavant. En aquell entorn bèl·lic innovador les derrotes es van succeir. La moral va caure tan baix que, en un joc de paraules, la tropa es referia al seu comandant com a Reverse Buller (o sigui, General Derrota).

Finalment la ineptitud de Buller es va fer evident de la manera més pletòrica. Buller va ordenar a 20.000 homes que creuessin el riu Tugela. Allò no tindria res d'anòmal si no fos perquè a l'altra banda hi havia 9.000 bòers fortificats i alerta. El desastre va acabar amb més de mil britànics morts.

Per què es va trigar tant a cessar Buller? Molts anys després, a la Segona Guerra Mundial, els nord-americans encara se sorprenien de l'actitud anglesa amb als seus generals derrotats: en lloc de cessar-los els promocionaven, fins i tot els consolaven amb una nova medalla. Amèrica havia adoptat un model diferent. Era la capdavantera del sistema capitalista, així que la guerra s'havia de gestionar com l'economia; els generals s'assimilaven a empresaris, i les victòries i derrotes a pèrdues i beneficis. Els comandants que fracassaven eren fulminantment destituïts i enviats a casa amb deshonor. A Europa, però, encara pervivien les velles estructures. Grups endogàmics, com la casta militar, tenien una capacitat gairebé il·limitada per posar els seus interessos per sobre dels nacionals. "El xicot ha tingut mala sort" era una frase molt victoriana per referir-se a generals ineptes, com si la guerra fos un fenomen més meteorològic que humà. En última instància s'emparava "els nostres" amb un paternalisme que no es practicava amb els de sota (els soldats rasos, víctimes d'un codi disciplinari rigorosíssim).

Buller representa un corporativisme lamentablement actual. De fet, aquest país encara és insanament ple de Bullers. Tant se val que vostè treballi a la pública o a la privada, de ben segur que en coneix algun. I el pitjor de tot és que l'única manera de fer fora un Buller és amb un altre Buller: després de la guerra Redvers Buller va patir una campanya de descrèdit. Però exactament de qui? A principis del segle XX l'exèrcit anglès estava dividit en dos grans grups que pugnaven pels ascensos i promocions: els militars que servien a l'Àfrica i els de l'Índia. Els africanistes van donar suport a Buller, per descomptat, i no perquè fos un bon militar (qui podia saber-ho millor que ells!) sinó perquè era dels seus.

Però en aquests casos sempre ens podem fer una gran pregunta: si els oficials africanistes estan a favor dels africanistes, i els indis a favor dels oficials indis, qui defensarà la tropa?

stats