NOUS LLOGUERS, LA FI DE BOTIGUES HISTÒRIQUES

El comerç emblemàtic abaixa la persiana

La fi dels lloguers antics i la pressió de les franquícies canvien el model

Vint anys són molts o pocs segons com es miri. El 31 de desembre es va acabar la moratòria de dues dècades que es va preveure per als locals comercials de renda antiga en la nova llei d’arrendaments urbans (LAU) aprovada el 1994, l’anomenada llei Boyer,que eliminava els lloguers indefinits de la LAU del 1964. En aquest temps hi ha alguns centenars de botigues a Catalunya que no han arribat a cap acord amb el propietari del local per adaptar les rendes antigues a uns preus de mercat assumibles per les dues parts. El cas que més soroll ha fet i ha enarborat la bandera de la botigues emblemàtiques ha sigut el mític Colmado Quílez, situat a la cobejada cantonada de la Rambla Catalunya amb el carrer Aragó de Barcelona. Però darrere hi ha multitud d’establiments que també acabaran abaixant la persiana, si no ho han fet ja, durant aquest 2015 o quan el titular del contracte del lloguer es jubili. La cocteleria Tirsa de l’Hospitalet de Llobregat, el Rhin Bar de Girona i la botiga de roba de dona Xarol de Reus. La majoria, però, tanquen perquè no poden assumir una pujada de preu del lloguer que només poden pagar les franquícies multinacionals.

La pugna entre els interessos privats del propietari que vol treure més rendiment del seu local situat en un eix comercial llaminer i el comerciant que dóna valor afegit a la ciutat perquè manté la façana i la decoració de la botiga igual que un segle enrere -però que si pot seguir obert és perquè té un lloguer molt per sota de mercat-és difícil de resoldre. Cedir a la pressió de les grans cadenes de menjar ràpid, o a les franquícies de roba que sí que poden pagar aquests preus desorbitats -el futur llogater de la cantonada del Quílez pagarà més de 20.000 euros al mes-, fa que la ciutat corri el risc de perdre encant.

La reforma de la LAU que posa fi als lloguers comercials de renda antiga indefinida -ja ho va fer amb els lloguers d’habitatge- ha afectat de manera desigual les quatre capitals catalanes, en funció del seu teixit comercial. A Tarragona, per exemple, no hi ha gaires carrers on hi hagi bufetades per aconseguir un local. Per tant, la pressió pel preu és inferior i ha sigut més senzill que la majoria de botiguers afectats hagin arribat a un acord amb el propietari durant els últims 20 anys. A pocs quilòmetres de distància, però, a Reus, el cas és diferent, i sí que hi ha hagut una quarantena d’establiments forçats a tancar contra la seva voluntat. A Girona i a Lleida l’afectació també ha sigut anecdòtica. A Girona, però, ha tocat un establiment d’aquells que coneix tothom a la capital del riu Onyar, el Rhin Bar, i ha sigut inevitable l’allau de nostàlgia entre molts gironins.

Barcelona és la ciutat on s’ha fet més visible el xoc entre la força de la llei de mercat més crua del capitalisme i una manera de fer pròpia dels barcelonins. Davant d’aquesta pèrdua de personalitat de la ciutat, que va saltar a les pàgines dels diaris, l’Ajuntament barceloní s’ha vist forçat a intervenir, però sense afavorir uns comerciants per sobre d’uns altres.

Protegir la façana

Al febrer es va aprovar el Pla Específic de Protecció i Suport als Establiments Emblemàtics, que va consistir a aturar les llicències d’obres fins al febrer del 2015 per donar temps al consistori a fer una llista dels comerços que mereixen una protecció especial pels seus elements arquitectònics. Aquesta llista està acabada: a Barcelona n’hi ha uns 389, i d’aquests només alguns no han arribat a cap acord amb el propietari. Això no significa que l’Ajuntament actuï per aconseguir una rebaixa del lloguer per evitar el tancament, sinó que protegeix la botiga en ella mateixa. Per exemple, la botiga que ocuparà l’espai del Colmado Quílez haurà de mantenir la façana actual. En alguns casos molt puntuals -entre 7 i 8- el consistori es planteja comprar ell el local per protegir l’establiment, com ja va fer amb el Bar Marsella del Raval a finals del 2013. I en altres, com el de la camiseria Deulofeu de la plaça Sant Jaume, els ajudaran a buscar un nou local, ja que en aquest cas el que és històric és el negoci, no el local.