03/03/2015

El dia que el futbol català va descobrir la democràcia

3 min
Jordi Roche, president del Girona ara fa 10 anys, va ser un dels protagonistes de les eleccions del 2005.

Barcelona“El futbol català no estava preparat per a la democràcia llavors”. Ho diu Andreu Subies, l’actual president de la Federació Catalana de Futbol (FCF), en referència a les eleccions del 3 de març del 2005, que el Tribunal Català de l’Esport es va veure obligat a anul·lar davant l’allau de proves de frau. Subies formava part d’una de les dues candidatures que s’hi van presentar, la del joveníssim Jordi Roche (30 anys) -president del Girona en aquell moment-, amb un paper secundari. L’altre candidat era Jaume Roura, que aspirava a la reelecció.

Les últimes eleccions a la FCF amb dos candidats havien sigut les del 1981, i des de llavors el president sempre va cedir el càrrec a un vicepresident consecutivament durant 24 anys. El reglament electoral no s’havia actualitzat, i tenia molts forats que les dues candidatures van aprofitar. El reglament permetia que si un president d’un club no podia anar a votar en persona podia delegar el seu vot a un altre soci, però no deia res de l’antiguitat d’aquest soci ni especificava com certificar-ho. Els dos equips dels candidats van aconseguir delegacions de vot en blanc: només calia afegir el nom i el DNI de qui emetria el vot físic. Uns clubs van cedir el seu vot conscientment, d’altres enganyats, i a d’altres els van falsificar el segell del club. Així, mentre que Joan Gaspart -expresident del Barça i cap de campanya de Roura- va agafar una ETT per contractar joves a 18 euros perquè anessin a votar, l’equip de Roche feia el mateix de manera menys evident, però igual de barroera.

Cambrers i conductors de bus

Deu anys després, l’ARA ha parlat amb Roche i Roura, i admeten, a mitges, les irregularitats. “No vull jutjar-les, les regles de joc estaven marcades i les delegacions de vot eren el sistema que hi havia”, diu Roche. I afegeix: “Des del primer dia de campanya vam demanar un canvi de sistema electoral”. I Roura explica: “Va haver-hi irregularitats, però ens hi vam veure obligats per contrarestar el que feien els altres”. El dia de les votacions no van ser l’inici de les trampes. En assemblees anteriors per decidir el calendari electoral, o en el vot de la FCF a les eleccions de la Federació Espanyola, Joan Gaspart va portar grups de cambrers dels seus hotels per votar en nom de clubs, mentre que Fermín Casquete, president del Badalona i home fort de la candidatura de Roche, hi va portar conductors de la seva empresa d’autobusos, TUSGSAL.

Però per què tota aquesta brutícia? En aquestes eleccions es van barrejar tres factors. Un, els diners. Estàvem en plena bombolla immobiliària i una entitat amb tants federats -més de 100.000- era un caramel. El segon, la política. A la candidatura de Roche hi havia dos homes forts del PSC, que volien controlar un poder fàctic com la FCF, i més en època de tripartit. Però ERC també hi volia ficar mà per temes identitaris fent servir la selecció catalana. I el tercer motiu, la guerra a Madrid per fer fora l’etern Ángel María Villar. El 2004 hi va haver eleccions a la Federació Espanyola, i el candidat alternatiu a Villar, Gerardo González, sabia que necessitava els vots de Catalunya per guanyar, i Jaume Roura era home de Villar. González va convèncer Ricardo Campoy, vicepresident de Roura en aquell moment, per fer un cop d’estat, i aquest va promoure la candidatura de Roche, que també era directiu de Roura. Tot plegat un còctel explosiu que va acabar amb les eleccions més vergonyoses del futbol català. El Tribunal Català de l’Esport les va anul·lar, i es van repetir l’octubre del 2005, quan Roche va tornar a guanyar, aquest cop de manera neta perquè es va canviar el sistema de vot. “De vegades han de passar coses perquè les coses canviïn”, conclou l’actual president de la FCF, Andreu Subies.

stats