L'#electolab del 27-S: Superar la queixa
Consultor de comunicacióEl president nord-americà Dwight D. Eisenhower explicava al seu nét allò que li deia el seu entrenador de boxa a l'acadèmia militar de West Point: "Si no pots somriure quan t'alces després que t'hagin tombat al ring, mai podràs guanyar l'oponent". L'expressió es feia extensible a les connotacions del camp de batalla real. Si ho extrapolem a la campanya electoral del 27–S:
- Ana Pastor permet que els seus prejudicis passin per davant de l'ètica professional en justificar que les televisions privades silenciïn o minoritzin la presència, l'espai i la veu que no s'ajusta al seu interès general. També quan no permet al president Artur Mas que pugui exposar les oportunitats del nou estat –en canvi, sí les amenaces–, perquè segons ella es tracta de propaganda... Llavors es produeix una reacció compartida d'enuig, d'incredulitat i de queixa.
- Quan Raül Romeva es presenta a Madrid amb la mà estesa i actitud pedagògica, alguns periodistes i directius dels sectors empresarials de l'establishment l'estigmatitzen amb acusacions de traïció i li assenyalen la porta de les conseqüències penals, a la reacció compartida d'enuig, d'incredulitat i de queixa s'hi afegeix la de la tristesa.
- Quan la Junta Electoral Central vol intervenir, com fan els partits polítics, en la manera com informen els mitjans públics en campanya electoral i defensa afavorir opcions polítiques que no presenten una alternativa millor com a fet noticiable a la Meridiana plena, torna a produir-se altre cop una reacció compartida d'enuig, d'incredulitat i de queixa.
- Quan a les televisions públiques de l'Estat s'informa, es debat i es fan tertúlies sobre el procés polític que es viu a Catalunya amb prejudicis ideològics, amb una mirada estigmatitzada i excloent a les veus de la "minoria discrepant", i encara no hi ha cap Junta Electoral Central que proposi compensar les veus catalanes minoritzades i silenciades –com la CUP–, és comprensible que torni a aparèixer la reacció compartida d'enuig, d'incredulitat i de queixa.
- Quan les televisions privades de l'Estat proposen als espectadors, els dissabtes a la nit, analitzar la realitat política mitjançant els codis de la teleescombreria –crits, insults, espectacle, zero capacitat argumental i capacitat de contrast negativa–, i de manera sistemàtica un sector significatiu d'aquests debats queda exclòs, és comprensible que a la reacció d'enuig, d'incredulitat i de queixa s'hi afegeixi l'esgotament.
Som uns experts olímpics de la queixa. El conseller Santi Vila, malgrat cuidar fins a l'extrem el factor humà i personal amb la ministra Ana Pastor, només pot queixar-se davant la caiguda permanent del sistema o de les incidències a què cada dia s'exposen els 350.000 usuaris de Rodalies.
Els equips de futbol que es queixen dels àrbitres, de les lesions, de l'estat de la gespa, de la contundència dels rivals, de la mala sort... acostumen a ser equips mediocres que no saben perdre i emocionalment petits. La queixa només juga a la contra, reforça el marc de fragilitat, identifica la part més feble de la dialèctica i resulta ser una gesticulació absurda i estèril.
Al procés de construcció del nou país hi hem de sumar el de l'emancipació cultural i la superació mental de l'actitud de queixa. Ens ho mereixem, la nostra autoestima ens ho agrairà i viurem més feliços. Canviem la queixa per alguna resposta tangible, per encara un somriure més digne, per un compromís concret, amb més generositat, humilitat i compassió, més complicitat entre nosaltres. Serà la primera constatació que el sobiranisme estarà guanyant l'adversari, com deia Eisenhower.
