L'#electolab del 27-S: Una campanya molt conservadora (i 2)

La interlocució de les candidatures amb diferents col·lectius socials, econòmics o culturals permetria als candidats trobar-se cara a cara amb la indecisió, amb la por i els dubtes de les persones anònimes i silencioses que seran decisives en les eleccions

"El futur no és un regal, és un èxit", deia Robert F. Kennedy. Futur, també és guanyar. I  en l'article d'ahir defensava que la campanya electoral del 27-S té molt de conservadora,malgrat les apel·lacions públiques al moment, les majories i les eines excepcionals. Conservadora, perquè -gairebé- totes les campanyes estan buscant la comoditat de jugar a casa, entre aplaudiments dels convençuts, tot i que que el vot decisiu correspon a les persones que encara avui dubten. Aquestes persones no es troben als mítings dels partits. Son al carrer anònim, sense càmeres. I els líders públics de les campanyes encara ni els estant escoltant ni els busquen.

Doncs bé, l'èxit de les campanyes electorals guanyadores es basa en la segmentació de l'electorat. Segur que us sonen noms com: " Dones amb Hillary"; " Llatins amb Obama"; " Afro-Americans per Bill Clinton"; " Club d'empresaris per George W. Bush" o " Universitaris per Howard Dean". Les campanyes electorals busquen el suport de diferents grups socials, demogràfics, religiosos, culturals, econòmics... i promouen la creació de sub-campanyes internes adreçades específicament a cada grup. La campanya que cohesiona una coalició més inclusiva dels diferents grups socials és la que sempre guanya.

Si traslladem aquest model a la campanya electoral del 27-S comprovem l'absència d'aquest marc estratègic. Ni els del SÍ, ni els del NO, ni els del "Ja ho veurem" s'hi senten concernits. Articular grups d'interlocució amb joves, dones, jubilats, emprenedors, aturats, mestresses de casa, comunitats llatines, romaneses... amb els respectius missatges, pedagogia i compromisos públics afavoriria que les campanyes sortíssim de les respectives "coves" de la comoditat.

Facilitarien que el temps dels candidats -el bé i l'actiu més escàs de qualsevol campanya- fos optimitzat per trobar-se cara a cara amb la indecisió, amb la por i els dubtes de les persones anònimes i silencioses que seran decisives. Això permetria afrontar preguntes incòmodes i proposar respostes inclusives de confiança; fer pedagogia i exposar els escenaris; donar certeses, crear complicitats malgrat les discrepàncies i explorar altres àmbits on pugui haver coincidència i acord.

Com defensava el senador Sanders: "Reconeguem honestament els àmbits on discrepem, alhora que respectuosament explorem altres aspectes sobre els que potser, només potser, no discrepem. I, potser, només potser, podem intentar treballar conjuntament per resoldre'ls". Aquest és l'art de la micro-política al detall. Aquesta manera de fer campanya no seria conservadora, sinó valenta, arriscada i disposada a deixar-se la pell. El 27-S es tractava de guanyar o de fer alguna cosa més?