L'#electolab del 27-S: Un Estat que, malgrat l'orgull, té por

Dues portades icòniques de 'The Economist': la primera –la de l'esquerra– per visualitzar el declivi, la crisi econòmica i el patiment social de l'Estat; la segona –la de la dreta–, la de l'enlairament i la recuperació dels indicadors econòmics de l'Estat, el ressorgiment. Si avui proposéssim a l'influent setmanari econòmic que tornés a fer una altra portada sobre l'Estat, no sabem quina imatge escollirien davant:

- El primer ministre Rajoy, que és poc humil i treu pit presumint de ser qui "lidera el creixement econòmic a la UE": només l'interessa mirar la foto fixa, i no la tendència que explica que el seu creixement d'avui era el creixement dels altres fa només uns anys.

- Un Estat que presumeix de fortalesa, però que ha de recórrer a altres estats més poderosos per demanar-los ajuda –i autoestima– per a afers de caràcter intern; que viu com una victòria les declaracions d'actors tercers sobre eleccions internes.

- Un Estat que ja no és un actor influent en política exterior –on és la diplomàcia espanyola en la qüestió de Cuba, quan acostumava a ser l'interlocutor entre l'illa i la UE?–; el ministre De Guindos traient pit però perdent la votació per a la presidència de l'Eurogrup; la mobilització d'efectius i pressió diplomàtiques amb actituds hostils quan als parlaments danès o belga es debat la qüestió catalana; un servei exterior que censura presentacions de llibres a l’estranger –i fa el ridícul–; la darrera apel·lació desesperada a les colònies o un primer ministre que no sap que el dret a la ciutadania europea és un dret fonamental.

- Un Estat que no és capaç d'afrontar un debat serè intern en clau de diàleg sobre demandes democràtiques i pacífiques que li fa un part substancial de la seva població; però en canvi amenaça amb la represàlia dels tancs, reforma el Tribunal Constitucional –el guardià suprem de les essències de la pàtria i la seva reforma exprés– o prega a Déu per un 'corralito' financer.

Tot i això, l'Estat continua sent l'actor més fort i ho té gairebé tot al seu favor: té la maquinària comunicativa més potent, treballant al seu servei sense descans; disposa de tots els recursos i les institucions de l'Estat, així com també de l'Íbex-35 i les institucions financeres, fins i tot de l’Església.

Però tot i això segueixen tenint por, cada cop més. I l'arrogància congènita de la seva cultura política no ajuda. Avui el model d'estat de l'Espanya política està més en crisi que mai. I allò preocupant és l'absència d'alternativa i de models de projecte il·lusionants compartits a l'horitzó. Qui vol convèncer, seduir i enamorar amb amenaces, la por i el càstig? Qui es vol federar amb qui et menysté?

Fins i tot Iceta i Duran sucumbeixen i s'acullen a la narrativa més dura sota la premissa de les –possibles– realitats i per garantir la millor informació de les persones: obvien que hi ha una possibilitat sensata i de sentit comú en què no perdi cap de les parts. Obvien deliberadament l'escenari de l'entesa, on tothom hi pot guanyar. La seva opció és també el model de vencedors i vençuts.

Segur que 'The Economist' ens sorprendria amb la nova portada sobre aquesta Espanya: un Estat que, malgrat l'orgull, se sent fràgil, i identificaria la baula més dèbil de l'Estat com la del mateix primer ministre Rajoy i el seu lideratge públic.