La síndrome de la llotja electoral
Els candidats competeixen per veure "qui la té més llarga", oferint 30, 50 o 100 mil llocs de treball, segons el candidat. No sé si la resposta passa per la creació d'un organisme fiscalitzador del compliment dels programes: seria més senzill si decidíssim no votar candidats que menteixen
BarcelonaSi els crits i els retrets als adversaris són la icona actitudinal per excel·lència de les campanyes electorals, l'eufòria incontinguda dels partits a l'hora de redactar programes electorals impossibles -i que no llegirà ningú- esdevé disciplina olímpica en la nostra cultura política.
A mesura que la política ha renunciat a espais públics de decisió, en favor de l'economia, les finances i les grans empreses, els programes electorals han passat dels verbs resultadistes ("farem", "construirem", "completarem") als tristos eufemístics, com "promourem", "impulsarem" o "desenvoluparem", que no tangibilitzen cap compromís ni concreten cap iniciativa.
La claredat i contundència dels programes electorals i les propostes reflectien un estat d'ànim de la política: es veia forta, capaç de complir amb uns resultats i un full de serveis amb els quals després podrien comparèixer davant les persones per visualitzar la seva obra de govern.
Avui, però, és a la inversa: la fràgil gestió del expectatives facilita la inconcreció creïble de programes i propostes electorals. ¿És per això que ara ja no interessa i ja no els llegeix ningú? Tot i aquesta fragilitat en les respostes i solucions, en campanya electoral, els candidats desbocats són molt creatius a l'hora de sotmetre el programa electoral a sessions intensives de "xapa i pintura". El cas més recent és el de Mariano Rajoy abans de les eleccions espanyoles de 2011. Els missatges eren clars: baixar impostos, crear llocs de treball, pujar les pensions. La realitat i el temps són la millor prova de consistència:
Credibilitat tocada, però, com diu la cançó dels Manel "i no passa res...". Igual, igual, igual que a la cultura política britànica: Nick Clegg, el líder dels liberals, va formar un govern de coalició amb els conservadors de David Cameron el 2010. Durant la campanya electoral, Clegg s'havia compromès a no pujar les taxes universitàries, però sent vice-primer ministre, les taxes universitàries van pujar. Clegg, en un acte d'honestedat, va demanar perdó. I la xarxa va respondre en clau somrient: van agafar la disculpa, la van editar i li van afegir música.
Malgrat l'experiència, els candidats a Barcelona han caigut altre cop en la síndrome de la llotja electoral en temps de campanya. Competeixen a veure "qui la te més llarga", oferint 30, 50 o 100 mil llocs de treball, segons el candidat. Nou brindis al sol, sense vergonya i sense que a ningú li creixi el nas. Rajoy, el més avançat de la classe hi torna ara pujant l'aposta: 3.5 milions de llocs de feina.
No hem après encara que els governs no creen ocupació, sinó que ho fan els autònoms i les petites i mitjanes empreses? On és la credibilitat? Tot s'hi val en campanya electoral? Aquest és el respecte que demostren per les persones? Per no parlar dels títols de transport públic: una altra subhasta pública a veure qui en regalarà més i qui els rebaixarà més... L'espectacle és poc edificant. Aquesta campanya encara té molts tics de vella política.
No sé si la resposta passa per la creació d'un organisme fiscalitzador del compliment i rigor -o no- dels programes electorals que contempla la nova llei electoral catalana. En tot cas, queda clar que seria més senzill si les persones decidíssim fer un salt qualitatiu en la nostra cultura política i no votar candidats que menteixen, que no compleixen, que protegeixen els corruptes o que no ens tracten amb el respecte que es mereixem. El que podem arribar a fer amb el nostre vot! (ironia off)
