Misc 17/03/2015

La vertebració d’un saber

i
àlex Broch
3 min
Molas vivia al carrer Provença, al davant d’on hi havia hagut la seu d’Edicions 62, amb la qual va col·laborar estretament.

Editor i escriptorEl 27 de gener em va trucar Joaquim Molas i amb veu tremolosa em va dir que em volia fer a mans un nou llibre seu. Coincidia amb la voluntat de veure’ns perquè jo li havia de passar el segon volum de la nova Història de la literatura catalana, tal com havíem quedat que faria a cada nou volum. El vaig visitar a casa el dijous dia 29 de gener. Va ser una trobada difícil. Li costava molt respirar. Em donà el llibre, Emili Molas i Bergés 1870-1918, una semblança del seu avi. Reivindicà la seva figura. Va ser poeta modernista i excel·lí en la construcció de vitralls. Em demanà per signar-me el llibre. Mai abans no ho havia fet. I vaig sentir, plenament, que s’estava acomiadant.

Molas ha viscut davant de l’antiga Edicions 62, al carrer Provença 278, i quan vaig sortir de casa seva i vaig mirar els balcons de l’antiga editorial tot aquell passat es va perfilar amb una intensitat que, de fet, sempre m’ha acompanyat. Com s’ha dit, Joaquim Molas ha estat l’arquitecte del sistema literari català, almenys fins a dates ben recents. De fet, les que més directament corresponen al segle XIX i XX i al seu temps, aquell temps que correspon a la biografia més activa de tot intel·lectual. Fidelitat, doncs, al passat recent i a la seva contemporaneïtat. No es pot demanar més.

Ell era del tot conscient, ho havia dit i ho havia escrit, que cada generació rellegeix la història. Però ell, com tota la seva generació, es va trobar amb l’esquarterament del passat històric, amb el silenci com a obligació, i amb l’estultícia com a valor dominant. I ell, com tota la seva generació, va haver de lluitar per recompondre el desballestament general que vam haver de viure. I en aquest punt la doble pertinença al món acadèmic i al món editorial li ha permès fer aquest pont necessari entre els dos àmbits amb el mateix objectiu i finalitat: articular i construir un discurs possible que ens llegeixi i ens interpreti. No cal que sigui l’únic però ha de ser versemblant i possible. Després, potser, altres passaran i mouran peces de lloc, en retiraran d’altres i n’afermaran moltes de les que ara hi ha. L’acceptació d’aquest cert relativisme sempre dóna tranquil·litat i permet seguir mirant la història sabent que no s’acaba, que és viva. I seguirà sent-ho.

Molas, alumne de Jordi Rubió i Balaguer, Martí de Riquer i Josep Maria de Casacuberta, s’inicià com a estudiós dins de l’historicisme positivista dels seus mestres, com bé certifica la seva tesi doctoral sobre el poeta Lluís Icart (1958) o els seus dos primers llibres, Literatura catalana antiga. El segle XIII (1961) i Literatura catalana antiga. El segle XV (1963). Però el seu compromís amb el present i la seva estada com a lector a Liverpool (1959-1961) amb la descoberta de la crítica marxista -Lukács, Gramsci, Raymond Williams- que a l’estat espanyol era un miratge impossible reorienten o, almenys, obren el doble camí que seguirà en el futur: l’ordre històric i el compromís crític.

Modernitzar els referents

La seva evolució marca tres moments que podem explicar com un inici històric, un fort compromís crític en el realisme històric de la dècada dels 60 i, guanyada la càtedra a l’Autònoma el 1969, el retorn al treball acadèmic paral·lel a la direcció editorial. En aquest punt l’antologia Poesia catalana del segle XX amb Castellet és el punt d’inici d’una vinculació amb Edicions 62 on es planificarà tot un procés editorial amb la voluntat de vertebrar no només un passat destruït sinó, també, una cultura i literatura modernes. El mateix Molas ha dit que en els seus temps universitaris Hernández, Machado, Alberti o Blas de Otero eren els moderns castellans mentre els paràmetres catalans del moment no corresponien a uns paral·lels semblants i que per això val caldre inventar un Salvat-Papasseit, un Espriu o un Pere Quart.

Quant al projecte editorial, l’itinerari és ben conscient i intencionat. Uns Clàssics del segle XX, que, contra els clàssics històrics de Selecta, modernitzaven els referents. Una Antologia catalana, amb cent títols, en què es recuperaven noms, obres i valors de tota mena però que era un teixit imprescindible. Un Diccionari de la literatura catalana, que Molas dirigí de 1965 a 1971 i Massot de 1977 a 1979, que és el primer i imprescindible diccionari modern que recull un gran saber històric. Les diverses col·leccions, les MOLU i les MOLC, sobretot aquesta, que fixen un itinerari històric, i la gran història de la literatura catalana Riquer-Comas-Molas en què el XIX i XX queden explicats i Molas explicita, clarament, alguns dels seus principals interessos: la poesia del XIX, Verdaguer, les avantguardes i la literatura popular urbana. Punts centrals d’una molt més àmplia bibliografia.

stats