Així va fitxar Núria Mas pel Banc d’Espanya

L’economista berguedana va ser la sorpresa per a un càrrec que ambicionaven molts primeres espases

En les últimes setmanes, el Banc d’Espanya ha vist com un històric de la casa, Guillem López Casasnovas, abandonava el càrrec de conseller que havia ocupat des del 2005. Tot i que era d’origen balear, López Casasnovas encarnava la quota catalana a la cúpula del supervisor com a català d’adopció que és. En un moment d’alta tensió política com l’actual, el seu relleu va ser analitzat amb lupa. En molts despatxos es van fer llistes de possibles successors i, tot i que no fos obligatori, es donava per fet que l’escollit seria català per mantenir una teòrica quota catalana a la institució. Els economistes més reputats i amb més trajectòria del país protagonitzaven aquestes llistes. Finalment, però, l’escollida va ser Núria Mas, professora de l’Iese nascuda a Berga el 1973.

L’elecció d’aquesta economista discreta i especialitzada en el sector sanitari va sorprendre en molts d’aquells despatxos. El seu nom no sortia en cap de les llistes de candidats que es van elaborar inicialment. Algunes fonts asseguren que Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya i famós per haver pronosticat un corralito a Catalunya en cas d’independència, ambicionava un tòtem, algú de llarga trajectòria i de gran talla acadèmica. Però hi havia un problema: la majoria dels principals economistes catalans que compleixen aquests requisits simpatitzen amb el procés sobiranista català. Buscant algú d’un perfil menys significat, una de les persones sobre les quals va recaure el focus va ser Jordi Canals, que l’estiu passat va deixar de ser director general de l’Iese. La seva candidatura, però, no va progressar malgrat que l’elecció del nou conseller requeia directament sobre el ministeri d’Economia, és a dir, sobre el ministre Luis de Guindos, que manté unes relacions excel·lents amb l’escola de negocis.

Candidat de consens?

Malgrat les actuals tensions polítiques, i tot i que la tria depenia exclusivament de Guindos, en algun moment es va creure que es podria pactar un candidat de consens que fos ben vist pels governs de Barcelona i de Madrid.

A Catalunya també es van fer llistes, però amb noms molt diferents. Les fonts consultades donen per fet que els equips de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras de ben segur que van pensar en Jordi Galí, segurament el número 1 a Catalunya per a aquesta feina. Galí és assessor de grans bancs centrals (com l’europeu) i, per tant, reunia moltes de les qualitats que se suposa que ha de tenir un conseller del Banc d’Espanya. Galí dirigeix el Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI), que depèn de la Universitat Pompeu Fabra, i el mateix CREI era un dels vivers de possibles candidats. Algun d’ells, com Galí, pertanyen al Col·lectiu Wilson, el grup d’economistes partidaris de la independència. Per aquest últim motiu, és difícil d’imaginar que el govern espanyol hagués acceptat que cap d’ells arribés al càrrec.

Hi ha haver altres candidats que apareixien repetidament a les travesses, com Albert Marcet, de l’Institut Català de Recerca i Estudis Avançats (Icrea), que el 2015 va adherir-se a una iniciativa per demanar la dimissió de Luis María Linde, precisament per haver alertat de la possibilitat d’un corralito a Catalunya. La dimissió també la firmaven els integrants del Col·lectiu Wilson i altres economistes, com Ramon Marimon, que durant l’etapa d’Aznar va ser secretari d’estat de Política Científica. És fàcil suposar que haver signat una petició com aquella no facilitava ocupar un càrrec a les ordres del mateix Linde.

Altres noms de l’Iese, com per exemple el de Xavier Vives, també van sonar. Però Vives és conseller de CaixaBank, i entrar al Banc d’Espanya l’hauria obligat a renunciar a la cadira que ocupa a l’entitat financera catalana per incompatibilitat de càrrecs. Sigui per motius econòmics (la remuneració del Banc d’Espanya és molt inferior) o per altres qüestions, el fet és que finalment Vives no va ser l’escollit.

Algunes fonts donen per fet que economistes com José Luis Peydró o Xavier Freixas també haurien sigut excel·lents opcions. Ser conseller del Banc d’Espanya aparentment és un caramel apetitós, però el cert és que no tothom ho considera atractiu, sigui pels problemes de prestigi que pateix últimament la institució o per altres motius. “No és una posició gaire atractiva des de cap punt de vista”, explicava fa uns mesos un possible candidat abans d’afegir: “Però sembla que no tothom pensa el mateix”.

En mans de Guindos

Les travesses es van acabar ràpidament quan Luis de Guindos va mantenir una conversa amb Jordi Canals, l’exdirector general de l’Iese que alguns veien com a candidat. Segons les fonts consultades, va ser Canals qui va aconsellar a Guindos que triés Núria Mas, una economista que, com ell i el ministre, també havia treballat a Lehman Brothers anys enrere (Mas ho va fer a Londres i Guindos a Madrid). Consultat per l’ARA, Jordi Canals no ha volgut confirmar-ho ni desmentir-ho. La flamant consellera del Banc d’Espanya tampoc ha volgut fer cap valoració. El 25 d’abril va prendre possessió del càrrec.

Alguns veuen en Mas una bona elecció: permet mantenir la quota catalana i no està gaire significada políticament, tot i que en el passat ha col·laborat amb el Consell Assessor de la Generalitat per al Sistema Sanitari, el Casost. D’altres consideren que ha sigut una tria sorprenent des d’un punt de vista tècnic: “No hi ha res en el seu currículum o trajectòria que tingui a veure amb l’economia monetària o la macroeconomia: és una experta en el sector de la salut”, diu un economista que demana no ser identificat. A la Generalitat es limiten a indicar que la tria de Mas va ser “adequada” i que el seu nom ja apareixia a les seves llistes de candidats.

A més, el fet que sigui una dona i que només tingui 44 anys suposa una petita escletxa de renovació en una casa tan masculina i veterana com és el Banc d’Espanya.