Catalunya, Espanya i Europa entren al 2015 una mica millor que com van iniciar el 2014. Però els reptes que han d’enfrontar continuen sent colossals. Catalunya continua anant clarament millor que la mitjana espanyola en creixement, reducció de l’atur, exportacions i turisme, per donar alguns indicadors. Però la Generalitat continua sota rescat i amb un dèficit que el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, ha renunciat a controlar mentre no millori el sistema de finançament, que el govern espanyol es nega a tocar.

Al seu torn, Espanya també està millor que fa un any. D’entre els grans països europeus, és el que més ha crescut el 2014. Però el creixement no ho és tot; és imprescindible per començar a aixecar el vol, però l’economia espanyola encara té grans desequilibris. En destacarem tres. El primer és un atur encara desorbitat i que baixa amb comptagotes. Incomprensiblement, les autoritats s’han resignat a no fer res més que pugui accelerar la reducció d’aturats, tot i que nombroses i qualificades previsions asseguren que al ritme actual el nivell d’atur previ a la crisi no es recuperarà fins d’aquí una dècada.

Un segon element és el deute, que aquest 2014 ha superat el bilió d’euros i que durant el 2015 previsiblement superarà el 100% del PIB. Tot i l’espectacular rebaixa d’interessos de què gaudeixen ara Espanya i tot Europa, el deute continua sent una gran llosa que l’Estat no sap com rebaixar. De fet, en l’últim segle Espanya no ha tingut mai un deute tan elevat en relació al PIB i, per tant, no té gaire experiència en aquest camp.

El tercer desequilibri que destaquem es diu deflació, un fenomen sovint menystingut però que ara ja preocupa als despatxos de Barcelona, Madrid, Brussel·les i Frankfurt. La devaluació interna espanyola (aplicada davant la impossibilitat de devaluar l’euro, que comparteixen 18 països europeus) ha provocat una enorme rebaixa salarial. Al seu torn, això ha provocat un descens de preus tant a Espanya com en nombrosos països europeus. Inicialment, el govern central fins i tot celebrava aquest fenomen. El ministre d’Economia, Luis de Guindos, va defensar a l’abril que l’atonia dels preus “té avantatges”, ja que així “els salaris no perden poder adquisitiu”. En principi això és cert, però el problema arriba si la caiguda dels preus és sostinguda, i les previsions del Banc Central Europeu cada cop indiquen amb més determinació que serà així. La deflació té dos riscos directes: incrementa els esforços que un país ha de fer per tornar el deute (que, insistim, a Espanya ja frega el 100% del PIB) i genera incentius als ciutadans perquè no consumeixin a l’espera que els preus continuïn baixant. És aplicar a tota l’economia el que ha passat a Espanya amb el sector immobiliari des de l’esclat de la bombolla: la gent no ha comprat a l’espera que els preus toquin fons. Si això s’estén a tots els sectors, s’entra en una espiral de difícil escapatòria, com bé saben al Japó.

L’any nou arrencarà amb un tauler lleugerament canviat: el preu del petroli ha caigut a la meitat i es desconeix quant de temps durarà aquesta situació, com tampoc se sap com evolucionaran els països emergents (famosos per l’acrònim BRICS), que cada vegada donen més sensació de fatiga.

Supermario és l’home

Centrant-nos en Europa, la realitat és que el Vell Continent està completament estancat avui dia. Per combatre aquestes incerteses, l’home clau és el president del BCE, Mario Draghi. Està lluny de Pablo Iglesias, però la seva determinació sovint ha sigut revolucionària i ha permès esquerdar l’ortodòxia germànica, personificada pel president del Bundesbank, Jens Weidmann. Ara bé, si Draghi vol rematar la feina, aquest 2015 ha d’aconseguir animar l’economia i els preus de l’eurozona. El 2014 ha aplicat mesures inèdites, com repartir diners gratis entre els bancs a canvi que els prestessin a les famílies i les empreses, però el seu èxit ha sigut escàs. L’estrella de principis del 2015 serà la compra de deute públic que Draghi vol iniciar des del BCE. Serà un pas històric que acostarà el BCE a la Reserva Federal nord-americana. Però abans de poder fer el pas, Draghi haurà de vèncer les reticències de diversos banquers liderats per... saben qui? Ho han encertat: Jens Weidmann.