La Generalitat s’acostuma a no pintar-hi res

El Govern, desaparegut a totes les grans operacions empresarials

Si mirem algunes de les pitjors notícies empresarials de Catalunya en els últims temps podem trobar-hi un fil conductor. Entre aquestes notícies hi ha, per exemple, la massiva sortida de seus socials després de l’1-O, la pèrdua d’Abertis com a empresa de capital català, la possibilitat que Naturgy segueixi els mateixos passos que Abertis, i la decisió de Nissan de marxar de Catalunya. I des de fa uns dies tenim una altra notícia que encara no sabem si podem qualificar de bona o dolenta, que és la previsible fusió entre CaixaBank i Bankia, però que té riscos evidents en funció de com es reparteixi el poder a la nova entitat.

Efectivament, totes aquestes notícies tenen un fil conductor: l’absència total de protagonisme de la Generalitat, que hi ha exercit de convidat de pedra. No tan sols no hi ha participat ni hi ha mirat d’influir, sinó que fins i tot ho desconeixia per complet, com va passar en la fusió CaixaBank-Bankia, de la qual es va assabentar pels mitjans de comunicació. Com també van descobrir pels mitjans -en concret, per aquest diari- les pressions de l’Estat sobre els dos bancs catalans, amb retirada de dipòsits inclosa, en els dies posteriors a l’1 d’octubre del 2017.

Tot això indica una xocant desconnexió entre el poder polític català i les altes esferes empresarials del país. “S’estan enduent tot el teixit empresarial històric i ni el Govern ni la ciutadania reaccionen”, lamenta un antic alt directiu d’una de les empreses catalanes de l’Íbex-35. I ara tots els ulls miren al Sabadell, el qual molts temen que acabi engolit pel BBVA o el Santander.

Només en el cas de Nissan hi ha hagut una intervenció de la Generalitat, tot i que segurament ja era tard perquè la companyia ja havia decidit que tancava. A posteriori, a més, tant el Govern com les patronals s’han posat a treballar per buscar un substitut.

En els últims temps també hi ha hagut bones notícies, desgraciadament ara gairebé desaparegudes per culpa del covid-19. Però sovint, un cop més, no s’han degut a cap política de la Generalitat. El Govern ha fet grans proclames, com el Pacte Nacional per la Indústria, el sector que tothom veu com la millor garantia per a una recuperació sòlida. Però aquestes intencions després queden completament difuminades. De què serveix un pacte nacional si la segona principal empresa d’automoció decideix marxar? ¿I si el context actual fins i tot posa en risc el futur de Seat, el gran motor de la indústria catalana? Per a més inri, el pes de la indústria en el PIB ha baixat fins al 19,3% del PIB, lluny del 25% que el Govern es va fixar d’objectiu. Algunes veus ho justifiquen dient que el sector està creant moltes feines noves que ara es comptabilitzen dins dels serveis i no com a indústria. Trist consol.

En canvi, de la increïble paràlisi del Govern per impulsar de veritat la formació professional, o del fet que la Generalitat ni tan sols sàpiga quantificar quants aturats troben feina amb el Servei d’Ocupació de Catalunya, ningú en diu res.

Segurament tampoc hi ha ajudat gens el fet que, des del 2016, la Generalitat hagi nomenat quatre consellers d’Empresa diferents. Però justament aquesta rotació ja fa témer en quin ordre d’importància està la conselleria actualment.

Evidentment, no tota la culpa pot recaure en l’administració, que no pot -i no ha de- fer-ho tot. Com explicava ahir Miquel Puig a l’ARA, alguna responsabilitat deuen tenir també les elits empresarials, que en un moment determinat van deixar d’invertir en indústria i van passar a fer-ho en totxos.

El sector privat

També és cert que algunes d’aquestes males notícies tenen un altre fil conductor: són empreses àmpliament regulades i, per tant, dependents del Butlletí Oficial de l’Estat. Si una cosa va demostrar el xoc de trens del 2017 és que el poder econòmic no és aquí, sinó a Madrid; i que qui té el BOE és qui mana. De les cinc primeres empreses catalanes per facturació (Naturgy, CaixaBank, Seat, Banc Sabadell i Abertis), només una, Seat, s’escapa d’aquesta dependència tan escandalosa.

Tot això porta a la següent conclusió d’un directiu: “Tal com estan les coses, seria millor que a l’economia catalana ens centréssim en negocis no regulats, com la indústria, la tecnologia o la moda”, explica.

Algú liderarà aquest canvi?