Guillem López Casasnovas : “És neci dir que les retallades posen en risc la teva salut”

BarcelonaGuillem López Casasnovas (Ciutadella, 1955) acaba de publicar el llibre El bienestar desigual, en el qual reflexiona sobre l’estat del benestar, i especialment sobre la gestió sanitària, la seva especialitat. Ha trigat més d’un any a escriure’l i ara diu que no tornarà a fer cap altre llibre perquè “ha sigut un malson”.

El llibre vol ser provocador i trencar mites. Un exemple: afirma que es pot retallar la despesa social sense afectar l’equitat.

El que s’ha de fer és prioritzar. A partir del pressupost, cal mirar si reubicant funcions, prestacions i indicacions terapèutiques es pot aconseguir que, amb els mateixos recursos, sense retallar, es millorin els resultats. Traient coses velles i innecessàries pots alliberar recursos per millorar l’equitat. Hi ha una tendència universalista: la gent pot entrar a la cuina i agafar el que hi hagi. I no: s’hauria d’oferir el plat del dia (unes prestacions determinades) a tothom. I la resta de prestacions només són per als que no puguin copagar-les.

El copagament és la solució?

Jo estic a favor del copagament? No! Del gratis total, perquè no sóc idiota! La pregunta és: què m’estimo més, com a societat? ¿Que les coses que són efectives però que són cares l’estat les acompanyi o que se’n renti les mans? Jo dic: que l’estat les acompanyi per als que no poden pagar-les de la seva butxaca.

En tot cas, s’ha de garantir per als que no s’ho poden permetre.

Hi ha dos tipus de copagament: el primer és un tiquet moderador, o sigui que el seu èxit és que no recapti res. Això només s’hauria d’aplicar allà on ho diguin els experts clínics, que estan cansats de dir que hi ha malbaratament i abusos. El senyor [Miquel] Vilardell [expresident del Col·legi de Metges] primer va dir “copagament” i després va dir que això era cosa dels economistes. No, no: el copagament que fa de tiquet moderador requereix que algú es mulli i digui on es malbarata. Per exemple, els casos en què amb un medicament genèric equivalent n’hi ha prou. Qui vulgui un altre medicament més car, que pagui la diferència. Després hi ha un altre tipus de copagament, que és el que permet que allà on no arriba el finançament via impostos hi arribi el finançament de l’usuari. En aquest cas, l’èxit és generar recaptació, tot i que ha de ser de baixa intensitat. Generant recaptació pots finançar millor les prestacions públiques.

És el cas de les universitats?

Sí: a la universitat hi ha copagament. Se’n diu taxes, i ningú fa escarafalls perquè n’hi hagi. I gràcies a aquestes taxes la universitat té una mica més de finançament del que li permetria el que li dóna la Generalitat. Hi ha una cosa que sorprèn els meus alumnes: cadascun té una beca implícita de 5.000 euros. És indiscriminada: tant si vénen a classe com si van al bar. Si suspens, et rebaixen la beca una mica, fins a 4.500 euros. Home, només faltaria que els diners dels contribuents, que cada cop vénen més de la imposició indirecta i de les rendes del treball, que són les que tenim enganxades per les pilotes... els haguéssim de malgastar amb els pijos del bar!

És molt crític amb els sindicats.

Primer: entrar en una institució pública i veure un cartell penjat en què hi diu “Les retallades posen en perill la teva salut” em sembla immensament neci. Les corporacions no es poden defensar fent por a l’usuari. Això és com si jo digués a la Pompeu Fabra que, com que m’han retallat el sou, alerta perquè faré les classes pitjor i suspendré més. És d’una falta d’ètica monumental. Segon: darrere les reticències de privatitzacions com la del consorci de Lleida hi ha la resistència de perdre drets adquirits. És corporatiu. El consorci de Lleida no privatitza res substantiu, ni la regulació, ni el finançament, ni el que té la responsabilitat última quan hi ha un embolic, que continua sent el conseller. El que sí que pot ser és que, quan fas un hòlding i ajuntes diferents coses, algú que estava acostumat a tenir la seva parcel·la, i per la qual ningú li demanava explicacions, ara resulta que passa a ser un més. Deixa de ser rei de la teva taifa, entra en un territori incert.

¿Vostè creu que la reacció del sector sanitari respon a això?

Per a mi sí. Hi ha un element corporatiu molt gran. Jo no estic a favor de les retallades, però no et pots anar saltant el pressupost. Allò que et diuen amb tanta alegria: aprovar un pressupost i llavors gastar un 8% més. Això és Marina Geli en estat pur. Des del punt de vista del contribuent això és un cachondeo. El pressupost és una llei. Ens saltem la llei i no passa res...

Però treballar més cobrant menys no agrada a ningú.

Exacte. Si el conseller em digués que cada any ha de ser així, jo ja estaria cremat i pensaria què faig. Però si hi ha un ensurt com el que hem tingut i el Parlament fins i tot accepta modificar la Constitució... és una qüestió de vots. Ara bé, no és cap obligació ser empleat públic. Si a mi m’empipen, me’n vaig! Però si em quedo i el meu ocupador em diu que té dificultats per quadrar la nòmina, jo dono un cop de mà.

Però també s’han tancat quiròfans.

Que hi hagi llistes d’espera no és un problema d’oferta. Que es tanquin quiròfans és un problema de demanda. El que canalitza la demanda no té diners per finançar-ho tot. Per tant, si tota l’oferta que hi ha instal·lada la fessis funcionar les 24 hores, no hi hauria llista d’espera, perquè de capacitat instal·lada n’hi ha molta. El problema és qui pagaria tot aquest excés de demanda! Que tanquin quiròfans no és res estrany. Sempre se n’han tancat. Tanquen més ara que abans, però amb molt poca diferència.

Vostè està en tres consells assessors del Govern: el d’economia (Carec), el de sanitat (Casost) i el Pacte Nacional per a la Recerca. ¿No creu que se’l pot titllar de pròxim a CiU?

També sóc al Consell Assessor de Sanitat a Madrid des de l’època del Romay Beccaría [ministre de Sanitat entre el 1996 i el 2000]. Sóc el més antic de tot el Consell Assessor. He vist passar tots els ministres, de dretes i d’esquerres. Mai m’han fet fora. Sóc l’únic que he perviscut. Ep, i si no els agrada, que no em vinguin a buscar.