TRIBUNALS

El Suprem es fa l’harakiri amb les hipoteques

La decisió de revisar una sentència per la pressió dels bancs deixa la justícia espanyola per terra

Passi el que passi en els pròxims dies, les 27 hores que van transcórrer entre la sentència del Suprem de dijous passat i la posterior decisió de deixar aquella resolució en standby per “l’enorme repercussió econòmica i social” quedaran per a la història com el dia en què la judicatura espanyola es va fer l’harakiri. ¿Que hi ha dubtes sobre la independència judicial? No pateixin: aquí tenim tot un Tribunal Suprem per confirmar-los. El pitjor de deixar sense efectes la sentència (que obligava els bancs a fer-se càrrec de l’impost que es paga quan es constitueix una hipoteca) és la certesa que en aquelles 27 hores els telèfons dels centres de poder de l’Estat van treure fum. Fins al punt d’aconseguir paralitzar una sentència del Suprem.

“S’han acollonit, l’embolic podria ser monumental. No quedava clar si la sentència era retroactiva o no, ni des de quan”, explica una font financera que, òbviament, no vol revelar el seu nom. A continuació, afegeix una sentència inquietant: “Volem limitar-ho i aclarir-ho”. De moment ho han aconseguit.

Mentre això no es resolgui definitivament, el mercat hipotecari queda en suspens. Si s’havien de comprar un pis, aquesta setmana no serà el millor moment per fer-ho.

“S’han acollonit, l’embolic podria ser monumental. No quedava clar si la sentència era retroactiva. Volem limitar-ho”, diuen des dels bancs

El problema és molt tècnic, però segons els fiscalistes consultats es pot resumir així: hi ha una llei que diu que l’impost de les hipoteques (actes jurídics documentats, o AJD) el pagarà aquell que estigui interessat en la inscripció d’aquella hipoteca al registre mercantil. L’interessat, no hi ha dubte, és el banc. Però hi ha un reglament posterior que sosté que l’AJD el pagarà l’adquiridor. És a dir, el comprador del pis. Davant d’aquesta contradicció, el que preval és el que diu la llei, que és el document suprem. El reglament té un rang inferior i només serveix per fer aclariments i precisions. El que no pot fer el reglament és contradir la llei. És per això que el Suprem va decidir sentenciar que els bancs són els que han de pagar l’AJD. És el que diu la llei.

Per molt clar que sigui, el més sorprenent és que el Suprem ja es va pronunciar sobre aquesta qüestió fa mig any, i en aquella ocasió... va donar la raó als bancs! Que llavors dictés a favor de les entitats financeres i dijous canviés de criteri ja era molt estrany. Però que se suspengui la decisió només quan va en contra dels interessos dels bancs és directament escandalós.

Els precedents del Suprem, una institució presidida des de fa cinc anys per Carlos Lesmes, ja deixen veure que molts cops li ha preocupat més fer equilibris que no pas fer justícia. Com per exemple el 2013, quan va sentenciar que les clàusules terra eren il·legals... però que no es podien reclamar de manera retroactiva. És a dir, que eren il·legals a partir d’aleshores però que tots els afectats anteriors no tenien dret a reclamar tot i haver estat perdent diners injustament. El pitjor de tot va ser el raonament del Suprem: la decisió no podia ser retroactiva perquè, com es deia explícitament en la sentència, això podria generar “trastorns greus amb transcendència en l’ordre públic econòmic”. En resum, que els bancs ho passarien molt malament si hi havia retroactivitat. La Fiscalia de l’Estat, per cert, va compartir aquest argument.

Afortunadament, la justícia europea va tirar per terra aquests raonaments i el 2016 va concloure que la retroactivitat s’havia d’aplicar també a les clàusules terra. Per sort, els telèfons no sonen amb tanta força a Luxemburg, on té la seu el Tribunal de Justícia de la UE.

El capítol següent

Les batalles que s’obren ara, per tant, són dues: la primera, la de la retroactivitat. Els bancs no volen que les persones que han signat hipoteques en els quatre anys anteriors (que són el que triguen a prescriure les qüestions fiscals) puguin reclamar. Des de l’agost del 2014 s’han signat hipoteques valorades en 127.267 milions d’euros. Tot i que l’AJD no és igual en totes les comunitats, agafant el tipus més comú (1,5%), això voldria dir que els bancs haurien de pagar poc menys de 2.000 milions, una xifra inferior a la de les clàusules terra. Però circulen informes amb xifres més elevades. En tot cas, una bona mossegada a la caixa dels bancs.

Si es manté la sentència i s'aplica de manera retroactiva, la lletra petita dels contractes comptarà molt

Hi haurà una segona batalla: si es manté la sentència i s’aplica de manera retroactiva, la lletra petita dels contractes comptarà molt. En algunes hipoteques es diu que cadascú pagarà el que li correspongui per llei. En aquests casos, la banca ho tindrà pelut. Però les entitats més espavilades (o maquiavèl·liques) no posaven aquesta frase al contracte, sinó que explicitaven que qui pagaria l’impost era el comprador. “Això als bancs els pot salvar en alguns casos”, expliquen des d’un gran despatx on ja preparen l’argumentari perquè la banca pugui esquivar fer-se càrrec de la factura.

Però la banca encara podria emprar un altre argument: que la culpa és de l’Estat, per tenir una llei i un reglament contradictoris. Aquest argument també s’està coent als despatxos d’advocats.

Sigui com sigui, tot això són coses importants, però no són el fonamental. La lletra gran, el que realment importa, és que hi hagi un sector capaç de congelar una sentència judicial perquè no li és favorable. “Pitjor no es podia fer”, admet la font financera mencionada al principi de l’article. “El dany reputacional serà gran, per a la justícia i per a la banca”, conclou.

Només faltaria.