El detonador italià

Que ràpid que ens hem oblidat dels pitjors dies del 2012, de quan l’eurozona estava a un pas de la destrucció i només la intervenció in extremis del president del BCE, Mario Draghi, va capgirar la situació. Des de llavors molts han volgut apuntar-se l’èxit d’aquest punt d’inflexió. La intervenció de Draghi era imprescindible, però va tenir un defecte: va donar la raó als que deien que, sense tenir una soga al coll, els països es relaxarien i deixarien les reformes a mig fer. Dit i fet. La integració de l’economia europea es va frenar (com si no haguéssim comprovat que si no n’hi ha l’euro no funcionarà mai!) i, gairebé a l’instant, països com Espanya van aturar els canvis que l’economia necessitava.

Ara ens trobem que ja hem aplicat tots els dòpings possibles i que, ara com ara, el BCE ja no pot fer res més. Com fa temps que avisen moltes veus, el pitjor que ens podria passar seria recaure en una crisi, però que aquest cop no tinguéssim eines per combatre-la. Creuem els dits perquè Itàlia no en sigui el detonador.