EMERGÈNCIES

El pou que es va empassar la petita Joana

Fa cinc anys una nena de Granollers va viure un capítol que recorda el del nen desaparegut a Màlaga

“La Joana ha caigut al pou!” Amb aquests crits va començar l’increïble episodi que els va tocar viure al Joan i la Laura, una parella de Granollers que van trobar-se que, de sobte, la seva filla de només dos anys s’havia esfumat d’un garatge. La història té algunes similituds amb el cas del Julen, el nen desaparegut a Màlaga suposadament després d’haver caigut per un pou al mig del camp. A diferència d’aquest cas, però, la filla del Joan i la Laura no va caure en un pou d’una zona remota, sinó en ple centre de Granollers.

El terreny retarda de nou el rescat del Julen

L’incident es va produir el 8 de juliol del 2013. La parella acabava de tenir la seva segona filla, la Maria, nascuda només unes setmanes abans. La família sencera va arribar al seu aparcament de sempre, al costat de la plaça del Peix de la capital vallesana, i va sotmetre’s a la litúrgia habitual de les famílies que arriben al cotxe: mentre el pare lligava la petita Maria a la cadireta, la mare carregava les bosses a dins del vehicle. La germana gran, la Joana, era al seu costat i, tot d’una, va desaparèixer. La mare només va sentir un cop metàl·lic i, quan es va girar, la Joana ja no hi era.

El Joan, el pare, recorda que va començar a sentir els crits estremidors de la seva dona. “La Joana ha caigut al pou!” Quan van mirar a terra, efectivament, allà hi havia una tapa metàl·lica, semblant a la d’una claveguera, però estava tapada. Només mig centímetre desencaixada, però aquella tapa, que sempre hi havia sigut sense que ningú li donés cap importància, seguia al seu lloc. Com podia haver caigut la nena per allà? El Joan rememora que ell s’ho va preguntar, però que la seva dona li va respondre amb els nervis propis del moment: “No ho sé!” La mare només tenia una intuïció pel soroll metàl·lic que havia sentit, però ningú havia vist com la nena hi queia. Ara bé, quina alternativa hi havia? Van fer una mirada ràpida per la resta del pàrquing, però no van trobar-hi la seva filla, de manera que van decidir obrir la tapa. I de sobte, el no-res.

Una setmana d’angoixa a Totalán per rescatar el Julen

L’entrada al pou

Aquell forat era totalment fosc. Era el primer cop a les seves vides que miraven allà dins, i ni tan sols s’intuïa quina profunditat tenia, ni què hi havia al fons. Tampoc si hi havia la petita Joana, a la qual li faltaven pocs dies per celebrar el seu segon aniversari. No responia quan la cridaven. “Vaig ficar el cos a dins del forat, però no s’hi veia res”, relata el Joan. Després va ficar-hi els peus, però tampoc se n’intuïa la profunditat. Mogut per l’instint, però, el pare de la Joana va ficar-se dins del forat, sense cordes ni cap altra cosa. Ho va fer com va poder: fent força amb els peus i amb l’esquena.

L’amplada era semblant a la d’una claveguera, i el Joan va començar a baixar a poc a poc, rascant-se l’esquena. Cal tornar a recordar que ell no sabia quant hauria de baixar, ni tan sols si hi trobaria la seva filla, però va prosseguir el descens fins que va notar que es mullava el cul perquè havia tocat aigua. Va suposar que havia arribat a la part més profunda del pou, i així ho va comprovar quan, finalment, va ficar la mà a l’aigua i va trobar-hi el cos de la Joana, surant en l’aigua i inconscient. El Joan no es va deixar anar perquè se sentia més segur enganxat a la paret com estava. Va estirar el cos de la petita, se’l va posar a sobre del pit i li va fer la respiració assistida, cosa que no havia fet mai. “Ho vaig fer més o menys, és la típica cosa que has vist a les pel·lícules”, diu. A la segona o tercera vegada que ho va intentar, la Joana va començar a vomitar i a plorar molt. Avui ja saben que estaven a una profunditat d’uns deu o onze metres. “Com un tercer pis”, detalla el Joan, que ara, amb el cap fred, opina que potser, “si hagués vist la profunditat”, no s’hi hauria atrevit. El que el va guiar va ser l’instint.

Els equips de rescat confien en trobar el Julen abans de dilluns

Mentrestant, a fora, la Laura, quan va ser capaç de controlar els nervis i deixar de cridar (“Necessitava fer-ho per respirar, era un dolor molt intens que em sortia de dins”), va trucar als Bombers, que van venir ràpidament. “¿Pots aguantar o baixem directament?”, van preguntar-li al Joan els bombers des de dalt. Ell es va veure amb cor d’aguantar i els bombers van muntar una politja i van baixar a treure la nena, primer, i el pare, després.

Un pou mal tapat

A posteriori van entendre què havia passat: aquell garatge havia sigut antigament el pati d’una vella casa de Granollers que, efectivament, tenia un pou. Quan el van convertir en un aparcament, dècades enrere, no el van tapar bé. El pare del Joan, que prové del món de la construcció, ha omplert més d’un pou amb formigó per evitar accidents. Però en aquest cas només s’havia tapat el forat amb una coberta metàl·lica que, potser amb el pas dels anys i dels vehicles, va acabar movent-se. També van entendre com s’havia esfumat la nena: la tapa, mal tancada, va oscil·lar quan la nena la va trepitjar i, tot seguit, va tornar a la seva posició inicial. El pou va actuar com una trampa perfecta.

Encara no saben si la nena estava inconscient per la caiguda o perquè s’havia ofegat. La Joana va passar aquella nit a Sant Joan de Déu, en observació. Entre altres coses, van analitzar que no hagués agafat cap malaltia pel contacte amb una aigua estancada de feia dècades. Però la nena estava perfecta. Algun blau i un petit tall al cap que no va necessitar punts de sutura. Psicològicament ho ha superat molt bé, tot i que durant un temps, quan jugava a construccions, aixecava parets que simulaven les d’un pou i hi ficava ninos a dins.

El Joan recorda que, quan va sortir, es va trobar un gran desplegament. La metàfora que li torna a venir al cap és la de “les pel·lícules”. Ell, que fins llavors havia actuat amb els automatismes que li dictava l’instint, encara no havia assimilat el que acabava de passar quan, de sobte, se li va acostar un bomber que li va dedicar una sentència definitiva: “Has salvat la vida a la teva filla”. Aleshores sí que el Joan va entendre el que acabava de viure i va començar a plorar. “Va ser com una baixada a l’infern: la meva filla s’havia mort... I tot d’una la recuperes, i és com pujar al cel”, explica. De tant en tant, quan ho recorda, encara s’emociona.

Acte seguit, li van dir que la seva filla, que ja era a l’ambulància, el reclamava. “Tenia por que el seu pare s’hagués quedat al pou”, recorda la mare. Per anar-hi, el Joan va haver de sortir a la plaça del costat, on s’havia reunit una munió de veïns que, al veure’l, li va dedicar una enorme i emocionant ovació.