El repte de frenar un transatlàntic sense que es noti

BarcelonaL’economia mundial té molts reptes, i un dels més importants és a la Xina. El país que ha meravellat a tothom en l’última dècada és conscient que el seu creixement ja no és sostenible i que d’ara en endavant potser s’haurà d’acostumar a créixer un 3% anual. Vist des de Catalunya, un creixement del 3% és un somni, però la Xina s’havia acostumat a créixer gairebé el triple i ara es veu obligada a fer un ajust sobtat que inclourà un canvi de model econòmic que no serà gens senzill. De l’èxit que tingui la Xina en aquests canvis en depèn l’estabilitat de l’economia global.

“El creixement del 10% que tenia la Xina era insostenible, ja és part del passat”, explica Tomàs Casas, docent de la Universitat de St. Gallen, a Suïssa, i bon coneixedor de la Xina. Segons Casas, els líders del Partit Comunista Xinès en són conscients i ja tenen la solució.

“Fins ara el model econòmic de la Xina es basava en la construcció, les infraestructures i la indústria, i gràcies a això s’han convertit en la fàbrica del món, però aquest model s’esgota si no hi ha innovació”, afirma aquest expert. “Ara els dirigents estan canviant el model: volen potenciar el consum de la població, incrementar la competència en alguns sectors on hi ha monopolis i apostar per la innovació, per exemple obligant les empreses estatals a registrar patents”. En definitiva, la solució dels líders comunistes de la Xina és clara: “Seguir avançant cap al capitalisme”.

L’aposta pel consum és, segurament, la més contracultural de totes les que estan impulsant les autoritats del país. La Xina és un país sense subsidi d’atur ni pensions, de manera que els ciutadans tenen el costum d’estalviar molt. “En algunes zones rurals els ciutadans estalvien el 40% del que ingressen”, apunta Francesc Xavier Mena, professor d’economia a Esade i també expert en el gegant asiàtic.

Aquesta capacitat d’estalvi ha propiciat que, entre els economistes, ja faci temps que es parli de la Xina com “el banquer del món”. En els últims anys el gegant asiàtic s’ha convertit en una potència financera de primer ordre, atresorant les principals reserves mundials de divises i comprant deute públic de tot Occident. “El flux de diners que surt de la Xina als Estats Units és molt important, i si la Xina trontollés els Estats Units també se’n veurien afectats i, posteriorment, tot el món”, resumeix Mena.

De fabricants a compradors

Fins ara el model de creixement xinès es basava en l’atracció de firmes estrangeres, que sovint fabricaven productes al país amb l’objectiu de vendre’ls a tot el món. El tipus de canvi de la moneda xinesa, molt favorable a les exportacions, i els baixos salaris dels treballadors feien que per a les empreses occidentals fos molt atractiu tenir-hi fàbriques. Però això s’està acabant: la moneda lentament es va apreciant i els sous dels treballadors creixen amb força. “Els salaris dels treballadors s’han triplicat en els últims sis anys a Xangai”, explica Tomàs Casas.

Això, afegit a altres dificultats que sempre han existit (com les diferències culturals i idiomàtiques, o la plaga de còpies que pateix qualsevol producte), explica que les empreses occidentals hagin perdut interès a instal·lar-se a la Xina i que cada cop n’hi hagi més que optin per anar al Vietnam o Tailàndia, per exemple.

De tota manera, els experts avisen que si el govern se’n surt i aconsegueix que el consum dels xinesos augmenti, ser-hi present sortirà a compte per poder vendre a aquests potencials nous clients. “Si creix la demanda interna, serà interessant ser a la Xina per vendre-hi -diu Francesc Xavier Mena-. Ja no s’hi anirà només perquè és barat i surt a compte exportar des d’allà cap a tot el món”.

L’augment del consum passa inevitablement per la consolidació d’una classe mitjana que tingui capacitat per gastar i que permeti deixar de dependre de la inversió estrangera. Però el país encara té molt recorregut perquè aquesta classe mitjana garanteixi una demanda interna prou potent. Segons el Banc Mundial, el 2012 la renda per càpita mitjana a la Xina fregava els 4.500 euros per ciutadà, molt per sobre dels 2.700 euros de tres anys enrere però lluny dels 21.000 euros que tenen els espanyols de mitjana, dels 30.500 euros dels alemanys o dels 38.000 euros dels nord-americans.

En definitiva, la Xina “ha de posar ordre” a la seva economia, en paraules de Mena. I això també obligarà a aclarir quin és l’estat del sector financer xinès, una part important del qual està oculta en l’anomenada banca a l’ombra. Molts ciutadans obtenen crèdits i hipoteques a través d’entitats que no estan supervisades per cap regulador. En una economia com la xinesa, que ha crescut tant en tan poc temps, és fàcil que s’hi creïn bombolles que tenen el potencial de fer mal a l’economia quan esclaten. Però aquestes bombolles són encara més perilloses quan no estan controlades, com és el cas dels diners que mou aquesta banca a l’ombra, que també s’ha dedicat a finançar les obres de les administracions locals, segons explica Francesc Xavier Mena. “Tot això fa por perquè no saben ben bé el volum de crèdits que hi ha, ni si serà sostenible”, conclou.